RELATS CURTS RAMON GALLIFA

  A trenc d’alba el bosc espès comença a despertar. La llum de les estrelles dona pas a la incipient claror del dia. La piuladissa dels ocells substitueix les remors minvants de les bèsties nocturnes. El sol de llevant tenyeix el cel de roig intens. Dalt de l’arbre el mascle no ha pogut dormir. Inquiet mira les dues femelles que amb les seves cries el guaiten plenes de dubte. Intueixen que aviat, molt aviat, les coses canviaran: temen el futur incert.   Tot i la seva inseguretat, el mascle es decideix. No té alternativa: tard o d’hora li arribarà el moment. Baixa de l’arbre amb cautela. Al mig de la clariana infla el pit, separa braços i cames, agafa aire i serra les dents amb posat intimidador. De sobte sent un gran soroll de bardissa que ve del costat esquerra. Sense temps de reaccionar el món s' enfosqueix i deixa de sentir.   Al mig de la clariana rau el vell mascle amb el cap esberlat com una magrana, ben a prop hi ha un roc punxegut tacat de sang. Una massa gela...

       Ens agrada la casa perquè a banda d’espaiosa i tenir de tot, és un refugi quasi segur al bell mig del no res (quan la pràctica totalitat de la població viu apinyada en megaciutats brutes, contaminades,   i decadents). Un refugi que representa una relativa possibilitat d’escapar del control governamental, si més no per un cert temps. Hi estem bé la Marta i jo, hi vivim feliços i com confiats; és una autèntica bogeria: la casa és de fet massa gran i amb els nous ginys de detecció d’amagatalls tard o d’hora ens enxamparan. Fem la neteja pel matí, ens llevem ben aviat, i a les 11 aproximadament ella s’encarrega de la revisió dels mecanismes de vigilància i seguretat, i jo me’n vaig cap a la cuina. Dinem a migdia i desprès ja no queda res pendent fora d’uns quant plats bruts. En acabat comentem les últimes noticies de la ràdio lliure, que encara funciona, i sovint ens vantem de com hem estat capaços de fugir de ciutat i evitar els exploradors del govern. P...

  Sempre volia tenir l’última paraula. De tot en sabia més: era narcís i egocèntric. Donava ordres contínuament: fes això, fes allò, fes-ho així, fes-ho aixà....Una piconadora de soroll eixordador i capacitat perforadora inaguantables. Era tan gran la pressió i humiliació, que sabia que acabaria petant. Tot i així el pensament de deixar-lo li trencava el cor: l’home sol no se’n sortiria; era tan poca cosa que necessitava sempre algú al seu costat disposat a acceptar-lo, adular-lo, i sobretot ajudar-lo en les seves limitacions físiques.   Finalment el camí es va fer clarisser. El dia que distreta li va relliscar de les mans la valuosa porcellana xinesa, l’home, tot ell encès, la va escridassar com mai ho havia fet: mentre l'esbroncava la seva cara va mudar d’un roig intens a un to blauós i va morir d’un atac de cor fulminant.  La porta es va obrir i la llum va entrar de nou a la vida de la dona: sabia que aquell company de feina, tan atent i considerat, i que tan sovint ...