RELATS CURTS RAMON GALLIFA

  La Marisé semblava absolutament feliç. Li agradava viatjar i Venècia li encantava. La Victòria, que l’acompanyava, no pas per ganes si no per la relació que tenia amb ella i el Juan Ramon, el marit, l’observava i no s’acabava de creure a on havien anat a parar. La Marisé, de jove, era la clàssica pija superficial, d’aparent poques llums, però molt simpàtica, i que queia molt bé a la gent del seu ambient. Després de casada amb el Juan Ramón, advocat que treballava per l’Opus, va anar canviant: es va tornar estirada i va començar a freqüentar ambients de sotana i missa diària, un canvi sorprenent que molts entenien però que es comentava com un secret a veus. I quan rondava la quarantena alguna cosa important li devia passar. Ja no se la veia tan segura d’ella mateixa i aparentment feliç, continuava seriosa però se la veia ullerosa, com cansada d’un mal viure i força   desmillorada. Però, per sorpresa de tothom, quant es preveia que aviat se’n sabria la raó, una greu malaltia...

La Dolors, mentre caminava desastrada i una mica ranca tot sortint de la sessió setmanal de teràpia, seguia com sempre rumiant sobre la seva vida.   No havia estat ni era una dona feliç. A diferència del seu germà no havia estudiat una carrera; el seus pares l’havien encaminat a fer estudis de comerç, taquigrafia, una mica de comptabilitat i para de contar: Tenien la idea que després es ben casés, amb un noi treballador i bona persona, i que es preparés per ser una bona mestressa de casa, tenir cura del seu marit i dels fills que el bon Déu li concedís a tenir.   Però res va ser com s’esperava. No hi va haver manera que trobés promès. Alguns deien que era una noia trista i avorrida, d'altres que li faltava coqueteria, gràcia en el vestir i que, de fet, no feia res per agradar. La Dolors sabia però quin era el seu problema: no li agradaven els nois i sí, en canvi, se sentia atreta per certa mena de noies. Conscient però que això no era acceptable, escandalós i fins i tot pecami...

  És el principi de l’hivern i el terra del carrer és brut de fulles mortes i relliscós, la pluja fina no ha parat en tot el dia. Com moltes nits l'home, que de nou ha begut massa, arriba a casa seva i es posa les mans a les butxaques per buscar les claus i obrir la porta. Per uns moments pensa que potser  se les ha deixat dins del pis i no sap ben bé què haurà de fer. Finalment, després de palpar nerviosament totes les butxaques, les troba a l'interior  de l'impermeable. Obre la porta, puja a l’ascensor, i s’atura en el segon pis. Desprès d’errar diverses vagades amb el joc de claus, entra a casa seva on ningú l'espera.   L’home  deixa caure a terra  la jaqueta impermeable, i es dirigeix precipitadament al lavabo. Orina, els pantalons ja mullats, i beu aigua de l’aixeta a morro. A continuació se’n va directe al seu dormitori, i sense despullar-se ni   treure’s les sabates brutes i mullades, s'aboca rendit damunt del llit sense fer.   Sonen un...

  (Idea inspirada per les instruccions de Paul Auster a Sophie Calle per com embellir Nova York. El juego del otro, 2010)  Cansat de viure sol? Que vols trobar parella i no saps com fer-ho?   D’entrada vull insistir, sent honesta, en dir-te que els i les coach no som segurament les persones més idònies per aquesta mena de coses, i menys si som persones de diferent sexe.   Sí, sí. Jo t’entenc. Ja m'ho vas explicar l’altre dia. T’hauria de ser fàcil lligar. Ets jove, ben plantat, i no tens cap mena de càrrega que et condicioni i també una agència d'aquestes que busquen parella, i menys les de cites, no et fan el pes.   I dius que en el teu barri hi ha una mossa que et fa patxoca? Que quan vas a treballar la trobes sovint sola passejant un petit chihuahua?  Doncs mira, el que pots fer és el següent: d’entrada et compres un gosset d’aquesta mena i també surts a passejar a la mateixa hora que la noia passeja el seu gos. Què dius? Que no t’agraden el...

La Marieta va estar servint a casa durant molt poc temps, potser un parell de mesos. Els pares la van despatxar i va haver de tornar a Dosrius amb la seva família. Jo vaig haver d’amagar la meva ràbia i també les llàgrimes.   Ella era de complexió prima, cara rodona, de nina, i tenia els cabells llargs i negres recollits en una cua de cavall que li arribava fins a mitja esquena. De seguida la noia em va agradar, la veia molt igual a mi. Jo fill únic, tenia 10 anys i ella, menuda, tot just complert els 16.   La casa on vivíem, al P utxet, era gran. S'hi accedia des del carrer per un petit portal i una escala estreta i llarga, amb 4 replans, que salvava l'equivalent a 2 pisos de l’Eixample. Les habitacions es vertebraven a l’entorn d’una escala interior, amb els seus replans, que es distribuïen en tres 3 nivells fins el terrat.   L’escala era doncs l’eix central de la casa, i en aquella època, que jo em sentia rei i centre de tot, era el lloc idoni per demostrar les m...

  (Relat inspirat en el video The drowning room, Jolley&Reynolds, ) Cada cosa té el seu temps: quan vam ser concebuts, quan vivim i quan serem pols. I també mentre vivim cada cosa té el seu temps: sortir del ventre de la mare, identificar objectes i rostres, i el seus noms, descobrir paraules i la parla, i els primers somriures, i també l’alegria boja, i el xisclar   i també el plorar. Caminar, jugar, menjar, estimar   i dormir. I el temps de créixer. i aprendre les coses que fan el   adults: imitar-los, córrer i parar, descansar, tocar, estimar, odiar, pegar, rebre, malparlar, enamorar-se i fer l’amor. I el temps de compartir somnis, individuals i col·lectius. I també el temps de fer-se gran i lluitar, i de les batalles perdudes i les primeres renúncies. I el temps dels desenganys i del desenamorar-se.     Sol i desemparat, l'home, com l’hàmster de la roda, es fa preguntes i més preguntes i no té certeses.   Decebut i desesmat, ja no p...