RELATS CURTS RAMON GALLIFA

  El repte: escriure un relat seguint una idea de Bernardo Atxaga (1) i inspirant-se en la frase: les indecisions es prenen i deixar de decidir és una manera de fer (Carmen Martín Gaite)   La indecisió pot ser letal: l’ase de Buridan mor per la seva incapacitat d’escollir entre dos piles de fenc. També la tardança en decidir pot ser funesta, Hamlet que dubta quan venjar l’assassinat del seu pare, desencadena morts a dojo aixi com el seu propi suïcidi. Però no vull ser tan tràgic. Seguint a l’escriptor basc i pensant la frase de Martín Gaite busco una paraula que m’inspirí. Fàcil. Decidim enfront de diverses opcions i dilemes. Ergo la paraula és DILEMA. Primer dilema: en el relat faig decidir o no? Opto per decidir, escollir. Escollir què?   Què fem i farem de la nostra vida? A què ens dedicarem? Quina carrera farem? Qui i com voldríem que fos la nostra parella? I ja tinc les paraules atxaguianes punt de partida: DONA, PARELLA, AMOR, FELICITAT, DECEPCIÓ, FELICITAT.... ...

  Al cap de trenta dies de tenir l'aquari ja n’estava tip. Era molt pesat haver de posar-hi menjar cada dia, calcular molt bé la quantitat, garantir el correcte funcionament del filtre, fer les neteges periòdiques, i evitar la proliferació d’algues. Quan es van presentar els primers símptomes de verd a racons i parets, va decidir no fer res i dedicar les seves hores de tedi a la contemplació morbosa dels condemnats peixos. El que hi veia no li agradava gens, però persistia en no fer res. El verd progressava i els primers flòculs de porqueria voleiaven dins l'aigua. Els peixos, de mica en mica, perdien aquells vermells i blaus tan llampants i la vivor dels primers dies a casa. Alguns es mantenien molt quiets en el fons de l’aquari, i només remenant-los amb una cullera bellugaven, com de mala gana, escampant al seu voltant un remolí tèrbol de brutícia. En pocs dies van aparèixer surant els primers cadàvers. Els retirava amb la cullera i de pet cap al vàter, c adena i aigua ava...

  Dels 6 germans que érem jo, l’únic mascle,  vaig ser l’últim a sortir de l'ou. Vam abandonar el niu molt aviat,  i sí bé els primers dies anàvem agrupadets picant per aquí i picant per allà, no va tardar gaire que cadascú anés a la seva.   I més endavant, quan voltant pel canyissar em retrobava amb les que suposava eren les meves germanes, jo ja sabia que era diferent. El temps va anar accentuant la meva diferència: les plomes, ja d'inici incipients, apuntaven a ser més brillants i acolorides,  amb les mesos, esplèndides: colors brillants, intensos i bellament distribuïts, les ales d’or lluent i també el meu cap coronat d’un daurat tan encegador com el sol més radiant, pit i ventre d’un vermell encés de sang i de passió, amb detalls de blau de mar, i el meu coll i cua llarga decorats amb estries multicolors irresistibles.   Deixeu-m’ho dir: jo era, entre tots els macles, el més bell i amb el futur més prometedor.    El cap de la colònia, q...

- Pare. Què és aquest cosa que es veu a la meva càmera hologràfica? - Ara no puc fill. Soc a dalt configurant la nova aplicació. Em descrius què veus? - Diria que és un animal. Té dues potes, un cap petit amb una boca picuda que sembla dura, i està com cobert de plomes de colors. No té braços però sí unes extremitats al costat, sense mans i plenes de plomes. És molt xulo ! - Ah! Sí ! El teu avi me’n va parlar. És un exemplar d'una espècie que en deien ocells de quan encara hi havien boscos, molt abans de l’any de la Cendra i de la Gran Refundació. Ocells sí. N’hi havien de moltes menes, grandàries i colors. Volaven i diuen que fins i tot alguns cantaven melodies tan dolces que la gent s’aturava i s'hi embadalia. Després baixo i m'ho miro. - Doncs que bonic !   Com m’agradaria poder veure’ls i sentir-los ! - Ho intentarem fill, a mi també m’agradaria. Crec que hi ha un canal que permet veure gravacions de la vida d'abans. 

Em preguntes quina infància m’hauria agradat viure? Ho tinc clar. De cap manera una infància diferent. La meva ja em va estar bé. Va ser prou feliç. Si mires la gran majoria dels nens del món és per posar-se a plorar i no ens agradar plorar, oi?   Insisteixes? Vinga va ! Faré un esforç. Posats a triar potser sí que canviaria alguna cosa. De nen, com quasi tots els nens, vaig fer algunes  trapelleries de les que després em vaig avergonyir. Vols que te les expliqui? Doncs no. No entraré en detalls. Encara em dolen, tot i que si miro al meu voltant, qui no ha fet coses dolentes? No és balder que hi hagin paraules com la confessió, el perdó, la penitència, la redempció. I com sabem, dels errors se’n aprèn. S'aprén a fer les coses millor, a distingir entre el bé del mal...I ja saps: som humans, no som àngels. Et sona a excusa? Sí. Ho és.   I segueixes insistint? Una altra infància? Home, seria com ser una persona diferent. Doncs no. Com tothom soc conseqüència d’un mo...

  (Fot. Alain Laboile) L’havien ben preparat per la primera comunió. Vestit blanc i mantellina blanca de tul, cinta blau cel de banda ampla per la cintura, sabatetes de xarol ben lluents, pentinat amb tirabuixons ben marcats, una corona de flors blanques...i catequesi a dojo. La nena estava preciosa i molt ben preparada.    Ella però només estava interessada en un única cosa: els seu regals de festa i jugar amb la seva cosina.