RELATS CURTS RAMON GALLIFA

     Entre molts vaig ser l’home escollit. Tenia garanties que no correria perill i que l’aplicació de la xarxa neuronal de suport seria totalment indolora i el viatge de tornada sense problemes ni seqüeles. Després hauria d’informar sobre allò que havia vist.  El món estava pendent de mi. I així va anar:   La meva ment va sobrevolar el temps navegant endarrere a contracorrent a través dels segles i projectant-me en el futur.   En els plecs més profunds del passat, vaig trobar-me a l'antiga Grècia. Allà, un home, un tal Sòcrates, es negava a agafar la ploma; defensava aferrissadament la paraula contra l’escriptura, afirmant que la lletra petrificava el pensament, convertint-lo en fòssil inert.   Poc després vaig veure com un deixeble seu, anomenat Plató, escrivia, paradoxalment, la faula d’un Rei egipci que rebutjava l'escriptura amb fúria, advertia que registrar les coses, fets i pensaments en un suport extern mataria, per falta d’ús, el tre...

       Mentre l’Enriqueta estava emprovant  a la nena el vestit de primera comunió, jo fullejava l’àlbum de Dalí que m’havien regalat. Coneixia una bona part de la seva obra i passava pàgines tot recordant-la, però la Construcció tova amb mongetes bullides (any 1936) i El rostre de la guerra (any 1940) van acaparar tota la meva atenció.   I vaig passar una mala nit. Dalí em parlava amb el seu art de l’horror de la guerra. I em van revenir els records tristos mai enterrats.   El patiments de la família durant les dues guerres que els hi va tocar viure, i el pressentiment gens tranquil·litzador dels conflictes actuals.   Un dels episodis més colpidors que coneixia era el viscut pel meu avi. Era un dels que va sobreviure al canal de la Mànega l’any 1916 en el naufragi del ferry SS Sussex, que en ser torpedinat per un submarí alemany, es va enfonsar. Ell es va salvar però no Granados. L’avi va presenciar com el músic es llençava a l’aigua per in...

       El noi i la noia han deixat  de seguir les explicacions de la professora d’art. Quan el grup abandona la sala, es miren, xiuxiuegen i  decideixen perdre’s entre els visitants del museu. Ara van a la seva.   Ella li agafa la ma, és la primera vegada, i ell, flotant damunt el parquet encerat, es deixa guiar. Arriben a una de les sales que ja havien visitat amb el grup, és la sala de mitologia clàssica segons els francesos del segle XIX.   Davant d’un dels quadres, ella, sense deixar-lo anar ni un moment, tot somrient, li parla baixet. Escoltem la conversa.   Ella:  Ei. No trobes que és preciós? No t’agrada? Ell:  Ostres, sí. Ja l’havia vist abans. Que xulo. Se'ls veu tan feliços.  Ella, interrogativa:  Com tu i jo, oi? Jo ho soc. I tu? Ell, la mira fixament:  Sí. Amb tu, ho sóc.  I ella, amb expressió múrria, proposa:  M’agradaria que ens miréssim la pintura molt bé   i ens expliquéss...

                                                                                                                      (J. Pollock, 1948)      Quan el professor va repartir les làmines per la prova de dibuix, els dubtes i la por em van dominar. Molt probablement no me’n sortiria i m’hi jugava passar de curs. Les meves eines no m’ajudarien: fora del rotulador, el tiralínies i compàs no eren de gaire bona qualitat.   La taca de tinta negra no es va fer esperar i va caure impietosament sobre el full blanc fins aleshores immaculat. Sabia que rascar amb gilette no funcionaria, sempre que ho havia provat l’únic resultat era...

       L’home vell i deixat, ja fa mesos que lluita contra els oblits. Ha deixat de visitar la seva terapeuta i ja no segueix les pautes diàries recomanades. No recorda on para aquella llibreta on anotava les observacions del dia i la llista de coses a fer pel dia següent. Últimament, quan surt al carrer, el seu caminar és erràtic, fa i desfà sense nord ni sentit . Els seus pensaments, en els moments escassos de lucidesa, són confusos i inconcrets.   Avui, quan ja fosqueja, el veiem caminar sota una pluja fina i constant que mulla els carrers i vianants.   I l’home ens sorprèn.  Entra amb decisió per la porta principal del museu. Pretén protegir-se de la pluja?   Doncs sembla que no. Camina mirant a dreta i esquerra fins que s’atura a la sala dedicada a les estampes i capritxos de Goya. El gravat d’ El sueño de la razón produce monstruos acapara tota la seva atenció. Palplantat al seu davant observa l’aiguafort amb una absoluta immobilitat i c...

       Al cap de trenta dies de tenir l'aquari ja n’estava tip. Era molt pesat haver de posar-hi  menjar cada dia, calculant molt bé la quantitat, garantir el correcte funcionament del filtre, fer les neteges periòdiques i evitar la proliferació d’algues. Quan es van presentar els primers símptomes de verd a racons i parets, va decidir no fer res i dedicar les seves hores de tedi a la contemplació morbosa dels condemnats peixos. El que hi veia no li agradava gens, però persistia a no fer res. El verd progressava i els primers flòculs de porqueria voleiaven dins l'aigua. Els peixos, de mica en mica, perdien aquells vermells i blaus tan llampants i la vivor dels primers dies a casa. Alguns es mantenien molt quiets en el fons de l’aquari, i només remenant-los amb una cullera bellugaven, com de mala gana, escampant al seu voltant flocs de brutícia tèrbola. En pocs dies van aparèixer surant els primers cadàvers. Els retirava amb la cullera i de pet cap al vàter,...