RELATS CURTS RAMON GALLIFA

  Després de la visita als pacients lleus, el Dr.Tarrés, director del centre, es va dirigir al grupet de joves llicenciats, amb les següents paraules:   Estimats col·legues, avui us vull   presentar un cas molt interessant que demostra que si bé la pèrdua de memòria extrema és greu i irreversible, sí que es pot procurar fer feliç als qui la pateixen. El pacient que ara visitarem, va ingressar per amnèsia progressiva. Tot va començar amb les conegudes petiteses: on són les claus, a on anava jo ara, com es diu aquell... fins que la cosa es va posar ben seriosa. Va començar a sortir de casa seva, com posseït pel diable i sense explicacions, i quan la seva família intentava aturar-lo amb paraules persuasives, ell no els reconeixia. A les primeres fugides la família va optar per seguir-lo a distància prudencial. L’home donava algunes voltes pel barri fins que s’aturava una bona estona a una plaça amb zona de jocs infantils i observava, sempre a distància, quiet i inifensiu, ...

A Modest l’havien despatxat de l'empresa on havia treballat tota la vida i dos anys després, ja amb 54, encara no havia trobat una nova feina. Desanimat i abandonat a la indolència, sovint bevia per oblidar i era generós amb les màquines escurabutxaques.   La dona l'havia plantat, els fills li havien girat l'esquena i d’amics ja no ni quedaven.  En el bar, on diàriament malgastava les hores davant d’ampolles buides de cervesa, tot fullejant el diari va llegir: es busquen voluntaris per un experiment de canvi d’identitat, es garanteix la total seguretat i la reversibilitat del canvi, condicions econòmiques molt interessants, per més informació bla, bla, bla.   Per què no intentar-ho? No hi perdria res i amb els diners que en pogués treure potser podria sortir del pou negre que veia ben a prop del seu costat.   I es va decidir però no volia una identitat inventada. Ell, un perdedor nat, volia ser un personatge guanyador. Un heroi vencedor de totes les batalles. Després...

  TEMPS A VENIR Finalment havien estat capaços de trencar el sentit unidireccional del temps. No solsament es podia estudiar el passat sinó també el futur. Immediatament, reunits els membres del govern del planeta van decidir cremar tots els treballs que ho havien fet possible. El coneixement del futur era desolador. TEMPS DE CANVI Va obrir els ulls pocs minuts després de néixer. Els pares, colpits d’emoció, contemplaven els ulls del nadó. El ginecòleg i els seus assistents contenien les llàgrimes. Els ulls de la criatura eren tota una combinació de dolcesa i  bondat infinites. Arreu del món, en els cinc continents, els nounats anunciaven un gran pas endavant. Les religions   i sectes guanyaven protagonisme.    

  La Marisé semblava absolutament feliç. Li agradava viatjar i Venècia li encantava. La Victòria, que l’acompanyava, no pas per ganes si no per la relació que tenia amb ella i el Juan Ramon, el marit, l’observava i no s’acabava de creure a on havien anat a parar. La Marisé, de jove, era la clàssica pija superficial, d’aparent poques llums, però molt simpàtica, i que queia molt bé a la gent del seu ambient. Després de casada amb el Juan Ramón, advocat que treballava per l’Opus, va anar canviant: es va tornar estirada i va començar a freqüentar ambients de sotana i missa diària, un canvi sorprenent que molts entenien però que es comentava com un secret a veus. I quan rondava la quarantena alguna cosa important li devia passar. Ja no se la veia tan segura d’ella mateixa i aparentment feliç, continuava seriosa però se la veia ullerosa, com cansada d’un mal viure i força   desmillorada. Però, per sorpresa de tothom, quant es preveia que aviat se’n sabria la raó, una greu malaltia...

La Dolors, mentre caminava desastrada i una mica ranca tot sortint de la sessió setmanal de teràpia, seguia com sempre rumiant sobre la seva vida.   No havia estat ni era una dona feliç. A diferència del seu germà no havia estudiat una carrera; el seus pares l’havien encaminat a fer estudis de comerç, taquigrafia, una mica de comptabilitat i para de contar: Tenien la idea que després es ben casés, amb un noi treballador i bona persona, i que es preparés per ser una bona mestressa de casa, tenir cura del seu marit i dels fills que el bon Déu li concedís a tenir.   Però res va ser com s’esperava. No hi va haver manera que trobés promès. Alguns deien que era una noia trista i avorrida, d'altres que li faltava coqueteria, gràcia en el vestir i que, de fet, no feia res per agradar. La Dolors sabia però quin era el seu problema: no li agradaven els nois i sí, en canvi, se sentia atreta per certa mena de noies. Conscient però que això no era acceptable, escandalós i fins i tot pecami...

  És el principi de l’hivern i el terra del carrer és brut de fulles mortes i relliscós, la pluja fina no ha parat en tot el dia. Com moltes nits l'home, que de nou ha begut massa, arriba a casa seva i es posa les mans a les butxaques per buscar les claus i obrir la porta. Per uns moments pensa que potser  se les ha deixat dins del pis i no sap ben bé què haurà de fer. Finalment, després de palpar nerviosament totes les butxaques, les troba a l'interior  de l'impermeable. Obre la porta, puja a l’ascensor, i s’atura en el segon pis. Desprès d’errar diverses vagades amb el joc de claus, entra a casa seva on ningú l'espera.   L’home  deixa caure a terra  la jaqueta impermeable, i es dirigeix precipitadament al lavabo. Orina, els pantalons ja mullats, i beu aigua de l’aixeta a morro. A continuació se’n va directe al seu dormitori, i sense despullar-se ni   treure’s les sabates brutes i mullades, s'aboca rendit damunt del llit sense fer.   Sonen un...