RELATS CURTS RAMON GALLIFA

      De sprés d'un parell d’anys de la mort del pare la mare es va aparellar amb aquell home. Primer m’havia sondejat per veure com reaccionaria i a mi la idea no em feia gens de gràcia. El pare era insubstituïble. Però després vaig entendre que no m’hi podia oposar. Fins i tot hi vaig posar bona cara.   Quan em va presentar l’home, confesso que no em va desagradar. Els mangues que em va regalar van ajudar. Era simpàtic i tenia bon aspecte. I a la mare se la veia contenta.   I uns tres mesos després l’home va venir a viure amb nosaltres. Per què no? Era lògic, m’havia dit la mare. S’estimaven i compartint despeses ens podriem permetre de nou certs luxes que desprès de la mort del pare ens en havíem privat.   Els problemes no van tardar en arribar. En un parell de mesos ja vaig observar que ell quasi mai s’aixecava de taula i esperava a ser servit. I la cosa es va convertir en norma. La mare li va començar a retreure primer amb suavitat, carinyo m’aju...

       Els 7 germans seiem a les escales que separen els dos nivells del pati. El de l'entrada de la casa, des d'on es va fer la fotografia, i el de la part més alta on hi havia la casa dels masovers, el galliner i les conilleres, un gran espai de joc i diversió.   Parlem de l’any 1950. Jo encara no tenia 2 anys. Soc el de l’esquerra, el germà petit. Estem ordenats per edats. A la dreta de tot la germana gran, 15 anys.   La fotografia és molt expressiva de com érem i també parla una mica de com seriem. És segurament gràcies a aquesta expressivitat   que recordo molt bé alguns moments previs a la presa i que en tinc una memòria ben viva.   Jo hi surto mirant a la càmera amb certa determinació i sentiment de que s’ha fet justícia. A la ma dreta tinc un monederet i a l’esquerra no recordo què, segurament alguna cosa per menjar. Abans de ser col·locats per posar, jo jugava amb la nina que el meu germà, a la meva esquerra, te entre mans. Vaig plo...

     Entre molts vaig ser l’home escollit. Tenia garanties que no correria perill i que l’aplicació de la xarxa neuronal de suport seria totalment indolora i el viatge de tornada sense problemes ni seqüeles. Després hauria d’informar sobre allò que havia vist.  El món estava pendent de mi. I així va anar:   La meva ment va sobrevolar el temps navegant endarrere a contracorrent a través dels segles i projectant-me en el futur.   En els plecs més profunds del passat, vaig trobar-me a l'antiga Grècia. Allà, un home, un tal Sòcrates, es negava a agafar la ploma; defensava aferrissadament la paraula contra l’escriptura, afirmant que la lletra petrificava el pensament, convertint-lo en fòssil inert.   Poc després vaig veure com un deixeble seu, anomenat Plató, escrivia, paradoxalment, la faula d’un Rei egipci que rebutjava l'escriptura amb fúria, advertia que registrar les coses, fets i pensaments en un suport extern mataria, per falta d’ús, el tre...

       Mentre l’Enriqueta estava emprovant  a la nena el vestit de primera comunió, jo fullejava l’àlbum de Dalí que m’havien regalat. Coneixia una bona part de la seva obra i passava pàgines tot recordant-la, però la Construcció tova amb mongetes bullides (any 1936) i El rostre de la guerra (any 1940) van acaparar tota la meva atenció.   I vaig passar una mala nit. Dalí em parlava amb el seu art de l’horror de la guerra. I em van revenir els records tristos mai enterrats.   El patiments de la família durant les dues guerres que els hi va tocar viure, i el pressentiment gens tranquil·litzador dels conflictes actuals.   Un dels episodis més colpidors que coneixia era el viscut pel meu avi. Era un dels que va sobreviure al canal de la Mànega l’any 1916 en el naufragi del ferry SS Sussex, que en ser torpedinat per un submarí alemany, es va enfonsar. Ell es va salvar però no Granados. L’avi va presenciar com el músic es llençava a l’aigua per in...

       El noi i la noia han deixat  de seguir les explicacions de la professora d’art. Quan el grup abandona la sala, es miren, xiuxiuegen i  decideixen perdre’s entre els visitants del museu. Ara van a la seva.   Ella li agafa la ma, és la primera vegada, i ell, flotant damunt el parquet encerat, es deixa guiar. Arriben a una de les sales que ja havien visitat amb el grup, és la sala de mitologia clàssica segons els francesos del segle XIX.   Davant d’un dels quadres, ella, sense deixar-lo anar ni un moment, tot somrient, li parla baixet. Escoltem la conversa.   Ella:  Ei. No trobes que és preciós? No t’agrada? Ell:  Ostres, sí. Ja l’havia vist abans. Que xulo. Se'ls veu tan feliços.  Ella, interrogativa:  Com tu i jo, oi? Jo ho soc. I tu? Ell, la mira fixament:  Sí. Amb tu, ho sóc.  I ella, amb expressió múrria, proposa:  M’agradaria que ens miréssim la pintura molt bé   i ens expliquéss...

                                                                                                                      (J. Pollock, 1948)      Quan el professor va repartir les làmines per la prova de dibuix, els dubtes i la por em van dominar. Molt probablement no me’n sortiria i m’hi jugava passar de curs. Les meves eines no m’ajudarien: fora del rotulador, el tiralínies i compàs no eren de gaire bona qualitat.   La taca de tinta negra no es va fer esperar i va caure impietosament sobre el full blanc fins aleshores immaculat. Sabia que rascar amb gilette no funcionaria, sempre que ho havia provat l’únic resultat era...