RELATS CURTS RAMON GALLIFA

       L’home vell i deixat, ja fa mesos que lluita contra els oblits. Ha deixat de visitar la seva terapeuta i ja no segueix les pautes diàries recomanades. No recorda on para aquella llibreta on anotava les observacions del dia i la llista de coses a fer pel dia següent. Últimament, quan surt al carrer, el seu caminar és erràtic, fa i desfà sense nord ni sentit . Els seus pensaments, en els moments escassos de lucidesa, són confusos i inconcrets.   Avui, quan ja fosqueja, el veiem caminar sota una pluja fina i constant que mulla els carrers i vianants.   I l’home ens sorprèn.  Entra amb decisió per la porta principal del museu. Pretén protegir-se de la pluja?   Doncs sembla que no. Camina mirant a dreta i esquerra fins que s’atura a la sala dedicada a les estampes i capritxos de Goya. El gravat d’ El sueño de la razón produce monstruos acapara tota la seva atenció. Palplantat al seu davant observa l’aiguafort amb una absoluta immobilitat i c...

       Al cap de trenta dies de tenir l'aquari ja n’estava tip. Era molt pesat haver de posar-hi  menjar cada dia, calculant molt bé la quantitat, garantir el correcte funcionament del filtre, fer les neteges periòdiques i evitar la proliferació d’algues. Quan es van presentar els primers símptomes de verd a racons i parets, va decidir no fer res i dedicar les seves hores de tedi a la contemplació morbosa dels condemnats peixos. El que hi veia no li agradava gens, però persistia a no fer res. El verd progressava i els primers flòculs de porqueria voleiaven dins l'aigua. Els peixos, de mica en mica, perdien aquells vermells i blaus tan llampants i la vivor dels primers dies a casa. Alguns es mantenien molt quiets en el fons de l’aquari, i només remenant-los amb una cullera bellugaven, com de mala gana, escampant al seu voltant flocs de brutícia tèrbola. En pocs dies van aparèixer surant els primers cadàvers. Els retirava amb la cullera i de pet cap al vàter,...

  (Un repte literari: escriure un relat de 100 paraules, reduir-lo a 50 i després 5. Utilitza aquestes 5 com a títol d’un nou relat de 100 paraules sense relació amb el primer) La nena a l’església resava diàriament a la Verge Maria. Un dia s'adonà que rere l’altaret hi havia la imatge d’un sant, amb els braços oberts i galtavermell, que vestia sotana i roquet. Creia que la mirava amb uns ulls inquietants, tot ell repulsiu.   I no va poder seguir resant. Li va semblar que el sant la volia. Espantada, va fugir corrents. El carrer era fosc i solitari. Va imaginar que el sant galtavermell amb la sotana arremangada, la perseguia. Va cridar i demanar auxili. Desgraciadament, més tard, va saber que era el vicari galtavermell, no l’estàtua, qui la volia. Vora la capella del sant galtavermell la nena resava a la Verge Maria. Un dia els ulls del sant vesaven de cobdícia i desig, i ella, espantada, fugí corrents. El sant, sotana arremangada i embogit, la perseguia. Apressada va xi...

  Preferències que venen de lluny Aquells despertars a casa dels oncles amb l’àvia de Madame Butterfly i les llepades dels dos gossos dàlmates em regalaven calidesa i confort. Aquells dies van marcar des de llavors les meves preferències per les dones asiàtiques: estilitzades, pell blanca, moviments delicats, desig d’amor. I és així que a la nostra filla única li vam posar Lin Wang, el nom de la meva dona.   Diferència d’edat La diferència d’edat hi va tenir molt a veure. De joves, si se’m permet dir-ho així, jugava a favor d’ell: sabia més, tenia món i era absolutament resolutiu. Ella, que semblava tot just sortida de l’adolescència, era tímida i reservada, parlava poc, però d’una dolcesa que quan ell la va conèixer,   li va robar el cor. Més endavant, en la vellesa, la situació es va invertir. Mireu-lo ara: camina cap cot, és un vell xaruc, perd la memòria, cada dia més i més, i és absolutament dependent. Ella, més jove, és qui l’aguanta, qui el guia, qui li...

       Poc abans de la prevista arribada de TIANWENG X-3002 a Terra, la tripulació havia despertat de la llarga hibernació. Mentre el comandant en cap Liu Wang, observava com el seu equip fracassava en establir contacte amb el Centre de Control de Beijing, no deixava de pensar en la dolça Lin Huawai que, també hibernant, l'esperava a la franja habitable de Pròxima Centauri b. Ja feia molt de temps que no hi havia noticies directes de Terra, van haver de recórrer a les Bitàcores de la Galàxia per tenir informació fiable. Gràcies als nous transductors quàntics el comandament es va fer una idea clara de la història del planeta dels últims 300 anys. Primer la contaminació havia comportat la caiguda de la fertilitat d'homes i dones, i la natalitat caigut en picat. La població en uns 250 anys es va veure abocada a l’extinció. Va ser gràcies als nous messies i predicadors que els terrìcoles van acabar acceptant el seu destí, lent, progressiu i inexorable, però orde...

       Estàvem ja cansats i avorrits de les llargues vacances d’estiu, la platja de sempre, les sortides sempre amb els pares, les eternes reunions familiars...I vaig ser jo, el gran dels germans qui, maleït sigui, vaig proposar la idea: una sessió d'espiritisme. Un tema completament nou que va provocar l’entusiasme de tots.   Aprofitant que els pares havien sortit a sopar, els vaig convocar a les golfes de la casa. Una taula rodona, amb un tapet verd i al mig un vas col·locat cap per avall, era tot el que ens calia. L’espai, per crear una atmosfera apropiada, el vam il·luminar amb un vell canelobre de set espelmes que competien amb la llum de la lluna que entrava pels finestrals oberts.   Els sis érem allà. Asseguts a l'entorn de la taula i en silenci. Autoanomenat mèdium, vaig començar amb preguntes personals però innocents. El vas es desplaçava, guiat per l’esperit invocat de l’avi Pau, primer una mica dubtós, fins senyalar, amb èxit, la resposta que...