RELATS CURTS RAMON GALLIFA

Un repte "oulipià": escriure un relat sense les vocals "o" i "u" partint d'un frase introductòria predeterminada.    LA NINA DEL CAP ESBERLAT   Després d'anys i anys ella visità la casa. Res era com abans.   En el  desert  camí del pedregar  res era verd; res feia palesa la vida. A la casa, feia ja temps deshabitada, hi arribà ranvespre i decidí   estar-s’hi sense presses, tal vegada fer-hi nit. Li calia pensar i repassar la seva vida malbaratada. De primer passejà lentament la seva mirada per les antigues estances, mirar i cercar les traces del passat, el pas del temps inclement, el després del daltabaix, anys de deseperança, anys de feredat.   A la cambra de les nines, de parets encara blanques i ara inanimades,  la nina amiga  li parlà del temps antic, del temps de la seva infantesa, ai amarga   remembrança . Era allà, vella, malmesa, el cap mig trencat, cabells llargs fets de trena de fil, vestidet vermell de fal...

  L’olor d’encens i espelmes que cremen omple l’església del poble, un espai massa gran per la dotzena de persones que s’hi apleguen. En Marc, prop de la cinquantena, sent l’escalf de la mà de la seva dona mentre manté la mirada ara en el taüt que conté les restes del seu pare, adés en el clatell del seu germà situat just al seu davant amb la seva dona i fills. Des de la mort de la mare, vint anys enrere, pràcticament no s’han parlat excepte discutit agrament per qüestions de l’herència familiar. La voluntat del pare en va ser el detonant. Amb el temps però la rancúnia els ha deixat amb el cor ple de tristesa buida. Observant l’esquena cansada del germà, en Marc no pot evitar recordar el dia que ho va canviar tot, el moment precís en què el llinatge es va esquerdar sota el pes d’una tradició mal entesa.   Quan la mare va morir, el mas va perdre empenta i va iniciar la seva decadència. El pare, treballador però de poques llums, en veure’s sense el suport de la seva dona, va c...

  El repte: escriure un relat seguint una idea de Bernardo Atxaga (1) i inspirant-se en la frase: les indecisions es prenen i deixar de decidir és una manera de fer (Carmen Martín Gaite)   La indecisió pot ser letal: l’ase de Buridan mor per la seva incapacitat d’escollir entre dos piles de fenc. També la tardança en decidir pot ser funesta, Hamlet que dubta quan venjar l’assassinat del seu pare, desencadena morts a dojo aixi com el seu propi suïcidi. Però no vull ser tan tràgic. Seguint a l’escriptor basc i pensant la frase de Martín Gaite busco una paraula que m’inspirí. Fàcil. Decidim enfront de diverses opcions i dilemes. Ergo la paraula és DILEMA. Primer dilema: en el relat faig decidir o no? Opto per decidir, escollir. Escollir què?   Què fem i farem de la nostra vida? A què ens dedicarem? Quina carrera farem? Qui i com voldríem que fos la nostra parella? I ja tinc les paraules atxaguianes punt de partida: DONA, PARELLA, AMOR, FELICITAT, DECEPCIÓ, FELICITAT.... ...

  Al cap de trenta dies de tenir l'aquari ja n’estava tip. Era molt pesat haver de posar-hi menjar cada dia, calcular molt bé la quantitat, garantir el correcte funcionament del filtre, fer les neteges periòdiques, i evitar la proliferació d’algues. Quan es van presentar els primers símptomes de verd a racons i parets, va decidir no fer res i dedicar les seves hores de tedi a la contemplació morbosa dels condemnats peixos. El que hi veia no li agradava gens, però persistia en no fer res. El verd progressava i els primers flòculs de porqueria voleiaven dins l'aigua. Els peixos, de mica en mica, perdien aquells vermells i blaus tan llampants i la vivor dels primers dies a casa. Alguns es mantenien molt quiets en el fons de l’aquari, i només remenant-los amb una cullera bellugaven, com de mala gana, escampant al seu voltant un remolí tèrbol de brutícia. En pocs dies van aparèixer surant els primers cadàvers. Els retirava amb la cullera i de pet cap al vàter, c adena i aigua ava...

  Dels 6 germans que érem jo, l’únic mascle,  vaig ser l’últim a sortir de l'ou. Vam abandonar el niu molt aviat,  i sí bé els primers dies anàvem agrupadets picant per aquí i picant per allà, no va tardar gaire que cadascú anés a la seva.   I més endavant, quan voltant pel canyissar em retrobava amb les que suposava eren les meves germanes, jo ja sabia que era diferent. El temps va anar accentuant la meva diferència: les plomes, ja d'inici incipients, apuntaven a ser més brillants i acolorides,  amb les mesos, esplèndides: colors brillants, intensos i bellament distribuïts, les ales d’or lluent i també el meu cap coronat d’un daurat tan encegador com el sol més radiant, pit i ventre d’un vermell encés de sang i de passió, amb detalls de blau de mar, i el meu coll i cua llarga decorats amb estries multicolors irresistibles.   Deixeu-m’ho dir: jo era, entre tots els macles, el més bell i amb el futur més prometedor.    El cap de la colònia, q...

- Pare. Què és aquest cosa que es veu a la meva càmera hologràfica? - Ara no puc fill. Soc a dalt configurant la nova aplicació. Em descrius què veus? - Diria que és un animal. Té dues potes, un cap petit amb una boca picuda que sembla dura, i està com cobert de plomes de colors. No té braços però sí unes extremitats al costat, sense mans i plenes de plomes. És molt xulo ! - Ah! Sí ! El teu avi me’n va parlar. És un exemplar d'una espècie que en deien ocells de quan encara hi havien boscos, molt abans de l’any de la Cendra i de la Gran Refundació. Ocells sí. N’hi havien de moltes menes, grandàries i colors. Volaven i diuen que fins i tot alguns cantaven melodies tan dolces que la gent s’aturava i s'hi embadalia. Després baixo i m'ho miro. - Doncs que bonic !   Com m’agradaria poder veure’ls i sentir-los ! - Ho intentarem fill, a mi també m’agradaria. Crec que hi ha un canal que permet veure gravacions de la vida d'abans.