RELATS CURTS RAMON GALLIFA

- Pare. Què és aquest cosa que es veu a la meva càmera hologràfica? - Ara no puc fill. Soc a dalt configurant la nova aplicació. Em descrius què veus? - Diria que és un animal. Té dues potes, un cap petit amb una boca picuda que sembla dura, i està com cobert de plomes de colors. No té braços però sí unes extremitats al costat, sense mans i plenes de plomes. És molt xulo ! - Ah! Sí ! El teu avi me’n va parlar. És un exemplar d'una espècie que en deien ocells de quan encara hi havien boscos, molt abans de l’any de la Cendra i de la Gran Refundació. Ocells sí. N’hi havien de moltes menes, grandàries i colors. Volaven i diuen que fins i tot alguns cantaven melodies tan dolces que la gent s’aturava i s'hi embadalia. Després baixo i m'ho miro. - Doncs que bonic !   Com m’agradaria poder veure’ls i sentir-los ! - Ho intentarem fill, a mi també m’agradaria. Crec que hi ha un canal que permet veure gravacions de la vida d'abans. 

Em preguntes quina infància m’hauria agradat viure? Ho tinc clar. De cap manera una infància diferent. La meva ja em va estar bé. Va ser prou feliç. Si mires la gran majoria dels nens del món és per posar-se a plorar i no ens agradar plorar, oi?   Insisteixes? Vinga va ! Faré un esforç. Posats a triar potser sí que canviaria alguna cosa. De nen, com quasi tots els nens, vaig fer algunes  trapelleries de les que després em vaig avergonyir. Vols que te les expliqui? Doncs no. No entraré en detalls. Encara em dolen, tot i que si miro al meu voltant, qui no ha fet coses dolentes? No és balder que hi hagin paraules com la confessió, el perdó, la penitència, la redempció. I com sabem, dels errors se’n aprèn. S'aprén a fer les coses millor, a distingir entre el bé del mal...I ja saps: som humans, no som àngels. Et sona a excusa? Sí. Ho és.   I segueixes insistint? Una altra infància? Home, seria com ser una persona diferent. Doncs no. Com tothom soc conseqüència d’un mo...

  (Fot. Alain Laboile) L’havien ben preparat per la primera comunió. Vestit blanc i mantellina blanca de tul, cinta blau cel de banda ampla per la cintura, sabatetes de xarol ben lluents, pentinat amb tirabuixons ben marcats, una corona de flors blanques...i catequesi a dojo. La nena estava preciosa i molt ben preparada.    Ella però només estava interessada en un única cosa: els seu regals de festa i jugar amb la seva cosina.

  (Fot. Sally Mann) Després de córrer i saltar a cor què vols amb el seu gos amic toca descansar. L’ombra és plaent però al noi li és difícil relaxar's-hi. Sap que acabada l’adolescència vindran anys difícils.   El gos lleial percep les seves inquietuds, i panxa enlaire i clapint panxa enlaire fa el que pot per  enjogassar-s'hi de nou i  tornar-li l'alegria.

  Els avis i la nena viuen junts. Els pares, enduts per la torrentada del 2005, havien mort quan la petita, xinesa adoptada, només tenia 2 anys.   Vivien en un poblet del Maresme en un pis de condicions precàries.   Primer pis. Escala molt estreta. Cuina, menjador, 2 dormitoris i bany. Tot de dimensions mínimes. Només destacava una finestra relativament gran que donava al carrer vell de la pujada.   Feia ja dues setmanes que l’avi estava malalt, greument malalt, i l’àvia, amb l’ajuda d’una assistenta social, en tenia cura tan bé com podia. Sabia però que l’home no se’n sortiria.   La nena, 5 anys, era la seva principal preocupació. Cóm viuria la mort de l’avi? Cóm l’afectaria? Què li hauria de dir?   I és la petita qui va prendre l’iniciativa.   - Iaia, què li passa a l’avi? Incòmoda respon: - Està molt malalt. - Es morirà? - No ho sé. Només deu ho sap. - No vull que es mori. Em fa pena – tota trista i somicant. L’àvia, acariciant...

  Després de la visita als pacients lleus, el Dr.Tarrés, director del centre, es va dirigir al grupet de joves llicenciats, amb les següents paraules:   Estimats col·legues, avui us vull   presentar un cas molt interessant que demostra que si bé la pèrdua de memòria extrema és greu i irreversible, sí que es pot procurar fer feliç als qui la pateixen. El pacient que ara visitarem, va ingressar per amnèsia progressiva. Tot va començar amb les conegudes petiteses: on són les claus, a on anava jo ara, com es diu aquell... fins que la cosa es va posar ben seriosa. Va començar a sortir de casa seva, com posseït pel diable i sense explicacions, i quan la seva família intentava aturar-lo amb paraules persuasives, ell no els reconeixia. A les primeres fugides la família va optar per seguir-lo a distància prudencial. L’home donava algunes voltes pel barri fins que s’aturava una bona estona a una plaça amb zona de jocs infantils i observava, sempre a distància, quiet i inifensiu, ...