RELATS CURTS RAMON GALLIFA

  (Fot. Alain Laboile) L’havien ben preparat per la primera comunió. Vestit blanc i mantellina blanca de tul, cinta blau cel de banda ampla per la cintura, sabatetes de xarol ben lluents, pentinat amb tirabuixons ben marcats, una corona de flors blanques...i catequesi a dojo. La nena estava preciosa i molt ben preparada.    Ella però només estava interessada en un única cosa: els seu regals de festa i jugar amb la seva cosina.

  (Fot. Sally Mann) Després de córrer i saltar a cor què vols amb el seu gos amic toca descansar. L’ombra és plaent però al noi li és difícil relaxar's-hi. Sap que acabada l’adolescència vindran anys difícils.   El gos lleial percep les seves inquietuds, i panxa enlaire i clapint panxa enlaire fa el que pot per  enjogassar-s'hi de nou i  tornar-li l'alegria.

  Els avis i la nena viuen junts. Els pares, enduts per la torrentada del 2005, havien mort quan la petita, xinesa adoptada, només tenia 2 anys.   Vivien en un poblet del Maresme en un pis de condicions precàries.   Primer pis. Escala molt estreta. Cuina, menjador, 2 dormitoris i bany. Tot de dimensions mínimes. Només destacava una finestra relativament gran que donava al carrer vell de la pujada.   Feia ja dues setmanes que l’avi estava malalt, greument malalt, i l’àvia, amb l’ajuda d’una assistenta social, en tenia cura tan bé com podia. Sabia però que l’home no se’n sortiria.   La nena, 5 anys, era la seva principal preocupació. Cóm viuria la mort de l’avi? Cóm l’afectaria? Què li hauria de dir?   I és la petita qui va prendre l’iniciativa.   - Iaia, què li passa a l’avi? Incòmoda respon: - Està molt malalt. - Es morirà? - No ho sé. Només deu ho sap. - No vull que es mori. Em fa pena – tota trista i somicant. L’àvia, acariciant...

  Després de la visita als pacients lleus, el Dr.Tarrés, director del centre, es va dirigir al grupet de joves llicenciats, amb les següents paraules:   Estimats col·legues, avui us vull   presentar un cas molt interessant que demostra que si bé la pèrdua de memòria extrema és greu i irreversible, sí que es pot procurar fer feliç als qui la pateixen. El pacient que ara visitarem, va ingressar per amnèsia progressiva. Tot va començar amb les conegudes petiteses: on són les claus, a on anava jo ara, com es diu aquell... fins que la cosa es va posar ben seriosa. Va començar a sortir de casa seva, com posseït pel diable i sense explicacions, i quan la seva família intentava aturar-lo amb paraules persuasives, ell no els reconeixia. A les primeres fugides la família va optar per seguir-lo a distància prudencial. L’home donava algunes voltes pel barri fins que s’aturava una bona estona a una plaça amb zona de jocs infantils i observava, sempre a distància, quiet i inifensiu, ...

A Modest l’havien despatxat de l'empresa on havia treballat tota la vida i dos anys després, ja amb 54, encara no havia trobat una nova feina. Desanimat i abandonat a la indolència, sovint bevia per oblidar i era generós amb les màquines escurabutxaques.   La dona l'havia plantat, els fills li havien girat l'esquena i d’amics ja no ni quedaven.  En el bar, on diàriament malgastava les hores davant d’ampolles buides de cervesa, tot fullejant el diari va llegir: es busquen voluntaris per un experiment de canvi d’identitat, es garanteix la total seguretat i la reversibilitat del canvi, condicions econòmiques molt interessants, per més informació bla, bla, bla.   Per què no intentar-ho? No hi perdria res i amb els diners que en pogués treure potser podria sortir del pou negre que veia ben a prop del seu costat.   I es va decidir però no volia una identitat inventada. Ell, un perdedor nat, volia ser un personatge guanyador. Un heroi vencedor de totes les batalles. Després...

  TEMPS A VENIR Finalment havien estat capaços de trencar el sentit unidireccional del temps. No solsament es podia estudiar el passat sinó també el futur. Immediatament, reunits els membres del govern del planeta van decidir cremar tots els treballs que ho havien fet possible. El coneixement del futur era desolador. TEMPS DE CANVI Va obrir els ulls pocs minuts després de néixer. Els pares, colpits d’emoció, contemplaven els ulls del nadó. El ginecòleg i els seus assistents contenien les llàgrimes. Els ulls de la criatura eren tota una combinació de dolcesa i  bondat infinites. Arreu del món, en els cinc continents, els nounats anunciaven un gran pas endavant. Les religions   i sectes guanyaven protagonisme.