RELATS CURTS RAMON GALLIFA

       Estàvem ja cansats i avorrits de les llargues vacances d’estiu, la platja de sempre, les sortides sempre amb els pares, les eternes reunions familiars...I vaig ser jo, el gran dels germans qui, maleït sigui, vaig proposar la idea: una sessió d'espiritisme. Un tema completament nou que va provocar l’entusiasme de tots.   Aprofitant que els pares havien sortit a sopar, els vaig convocar a les golfes de la casa. Una taula rodona, amb un tapet verd i al mig un vas col·locat cap per avall, era tot el que ens calia. L’espai, per crear una atmosfera apropiada, el vam il·luminar amb un vell canelobre de set espelmes que competien amb la llum de la lluna que entrava pels finestrals oberts.   Els sis érem allà. Asseguts a l'entorn de la taula i en silenci. Autoanomenat mèdium, vaig començar amb preguntes personals però innocents. El vas es desplaçava, guiat per l’esperit invocat de l’avi Pau, primer una mica dubtós, fins senyalar, amb èxit, la resposta que...

ALLÒ QUE EXPLICO     Ho reconec. E ra el gran i havia de demostrar que era el més valent. Vaig entrar a la mina però els meus germans no em van voler seguir, tenien por, el forat era fosc i el camí estret. Per avançar vaig haver de reptar arrossegant-me per terra amb l’ajuda de braços i cames. Quan l'esquena va fregar el sostre de la mina em vaig adonar que el lloc era tan estret que no podria recular ni girar-me del tot per sortir reptant tal com havia entrat. La sensació de quedar atrapat en aquell cau i pensar que moriria com si m'haguessin enterrat viu, va ser tan aclaparadora que el cos se'm va tensar com si tot ell es comprimís, fort endins, vaig sentir la pell mullada de suor freda, el bategar del cor repicar contra les meves temples i, l'aire enrarit, obligar-me a fer respiracios ràpides i curtes com un peix moribund que boqueja. I va  ser justament la basarda de l’horror d'una mort segura que em va fer reaccionar. Centímetre a centrímetre vaig ser capaç, am...

  Inspirat en Lo bello y lo triste de Yasunari Kawabata.   Otoko De nou aquesta mirada fosca plena de desconfiança. Em fa mal. Com li poden ofendre les meves maneres? Jo no puc evitar que els homes em mirin i em desitgin, soc com soc i no puc amagar-ho. Que no sap com l’estimo? Els seus retrets em fereixen i m’humilien. Però ahir, ja va ser massa. Quan em mirava d’aquella manera, enrabiada, no vaig poder evitar agafar i llençar contra el terra la peça de ceràmica més estimada. Quan a les primeres llums de l’alba m’he despertat amb el fred de la solitud als ossos i he baixat al taller, l’he vist allà. Oki adormit però amb son inquiet, amb paraules que jo no entenia. I a la taula, just al seu davant, el vas revivia fulgent amb els bocins units per cicatrius daurades. He entès el seu dolor, el seu penediment, i se m’ha fos la ràbia. En silenci l’abraço i ara Oki, ja despert i alleujat, em mira. Una vegada més les nostres ferides, com les esquerdes del vas, reparades.   ...

Un repte "oulipià": escriure un relat sense les vocals "o" i "u" partint d'un frase introductòria predeterminada.    LA NINA DEL CAP ESBERLAT   Després d'anys i anys ella visità la casa. Res era com abans.   En el  desert  camí del pedregar  res era verd; res feia palesa la vida. A la casa, feia ja temps deshabitada, hi arribà ranvespre i decidí   estar-s’hi sense presses, tal vegada fer-hi nit. Li calia pensar i repassar la seva vida malbaratada. De primer passejà lentament la seva mirada per les antigues estances, mirar i cercar les traces del passat, el pas del temps inclement, el després del daltabaix, anys de deseperança, anys de feredat.   A la cambra de les nines, de parets encara blanques i ara inanimades,  la nina amiga  li parlà del temps antic, del temps de la seva infantesa, ai amarga   remembrança . Era allà, vella, malmesa, el cap mig trencat, cabells llargs fets de trena de fil, vestidet vermell de fal...

  L’olor d’encens i espelmes que cremen omple l’església del poble, un espai massa gran per la dotzena de persones que s’hi apleguen. En Marc, prop de la cinquantena, sent l’escalf de la mà de la seva dona mentre manté la mirada ara en el taüt que conté les restes del seu pare, adés en el clatell del seu germà situat just al seu davant amb la seva dona i fills. Des de la mort de la mare, vint anys enrere, pràcticament no s’han parlat excepte discutit agrament per qüestions de l’herència familiar. La voluntat del pare en va ser el detonant. Amb el temps però la rancúnia els ha deixat amb el cor ple de tristesa buida. Observant l’esquena cansada del germà, en Marc no pot evitar recordar el dia que ho va canviar tot, el moment precís en què el llinatge es va esquerdar sota el pes d’una tradició mal entesa.   Quan la mare va morir, el mas va perdre empenta i va iniciar la seva decadència. El pare, treballador però de poques llums, en veure’s sense el suport de la seva dona, va c...