OTOKO I OKI

 

Inspirat en Lo bello y lo triste de Yasunari Kawabata. 

Otoko

De nou aquesta mirada fosca plena de desconfiança. Em fa mal. Com li poden ofendre les meves maneres? Jo no puc evitar que els homes em mirin i em desitgin, soc com soc i no puc amagar-ho. Que no sap com l’estimo? Els seus retrets em fereixen i m’humilien. Però ahir, ja va ser massa. Quan em mirava d’aquella manera, enrabiada, no vaig poder evitar agafar i llençar contra el terra la peça de ceràmica més estimada. Quan a les primeres llums de l’alba m’he despertat amb el fred de la solitud als ossos i he baixat al taller, l’he vist allà. Oki adormit però amb son inquiet, amb paraules que jo no entenia. I a la taula, just al seu davant, el vas revivia fulgent amb els bocins units per cicatrius daurades. He entès el seu dolor, el seu penediment, i se m’ha fos la ràbia. En silenci l’abraço i ara Oki, ja despert i alleujat, em mira. Una vegada més les nostres ferides, com les esquerdes del vas, reparades.   

Oki

Hi he tornat a caure. La gelosia em cega i distorsiona la realitat. De nou, en la seva gràcia, he vist amenaces i, fora de mi, l'he escridassat. Ella plorosa i amb els ulls plens de veritat s’ha defensat, però jo estava massa cec per escoltar. Quan he vist com trencava contra el terra la peça tan estimada i he contemplat els nostres cossos tan bellament representats trencats i separats, me n’he penedit d’immediat. I aquesta nit Otoko no m’ha volgut perdonar ni compartir llit. He entès i he comprés el dany irreparable. He baixat al taller, i m’he passat tota la llarga nit sense dormir, recollint les peces trencades i, barrejant la resina amb pols d’or, les he anat unint curosament reconstruint la imatge de la nostra besada. I ara, oh dolç despertar!  Ella m’abraça.