IDIL·LI

La Marieta va estar servint a casa durant molt poc temps, potser un parell de mesos. Els pares la van despatxar i va haver de tornar a Dosrius amb la seva família. Jo vaig haver d’amagar la meva ràbia i també les llàgrimes. 

Ella era de complexió prima, cara rodona, de nina, i tenia els cabells llargs i negres recollits en una cua de cavall que li arribava fins a mitja esquena. De seguida la noia em va agradar, la veia molt igual a mi. Jo fill únic, tenia 10 anys i ella, menuda, tot just complert els 16. 

La casa on vivíem, al Putxet, era gran. S'hi accedia des del carrer per un petit portal i una escala estreta i llarga, amb 4 replans, que salvava l'equivalent a 2 pisos de l’Eixample. Les habitacions es vertebraven a l’entorn d’una escala interior, amb els seus replans, que es distribuïen en tres 3 nivells fins el terrat. 

L’escala era doncs l’eix central de la casa, i en aquella època, que jo em sentia rei i centre de tot, era el lloc idoni per demostrar les meves habilitats als pares i visitants, fent-me l’homenet pujant fins dalt de tot, per després baixar a tota pastilla, amb grans salts i l’ajuda de la barana que era de ferro, creant la il·lusió que volava. 

I com ja he dit la Marieta m’agradava. M’agradava tota ella. Com caminava, com es movia, i també, i molt, els seus ullets rodons de mirada tímida i dolça...I jo volia fer-m’hi. 

L’oportunitat, just començades les vacances escolars, no va tardar en arribar, Durant la seva estona de descans, de 4 a 6 de la tarda  ja recollida la taula, fregats els plats i arreglada la cuina, solia tancar-se a la seva habitació, cosa que m’encuriosia. Aprofitant un matí que va acompanyar la mare per anar al mercat, vaig entrar-hi per xafardejar. Damunt d’una tauleta al costat del llit, hi tenia una llibreta de cal·ligrafia i de sumes i restes. I també una carta mig escrita, de lletra aplicada, encapçalada per un “Queridos padres”. En un sobre segellat hi constava l’adreça de Dosrius d’on era la seva família. 

I ben aviat, veient com a la Marieta li costava repassar els tiquets de compra, vaig parlar amb la mare oferint-me per ajudar a la noia en les seves sumes i restes. I les dues varen estar-hi d’acord. Dos cops per setmana, dilluns i dimecres de 4 a 5, ens instal·laríem a la taula del menjador per treballar-hi durant una mitja horeta.

I així va començar tot. 

En aquella època el pare era tot el dia fora de casa, i com que el pare de la mare, és a dir l’avi, es va posar greument malalt, la mare, després de dinar, ens havia de deixar sovint per donar un cop de mà a l'àvia. 

I de l'ajuda amb les sumes i restes van arribar les confiances i també els primers jocs. En el terrat em feia el trobadís i l’ajudava a despenjar la roba dels estenedors. I després calia plegar els llençols estirant-los bé per fer més fàcil l'allissat i posterior planxat. I vaig passar a l’atac: jo la posava a prova estirant amb força, com sense intenció, fins que a ella se li escapaven de les mans, els havia d’arreplegar i jo reia i ella, enriolada també, feia que rondinava, I au! Tornem-hi. I jo reia. I ella també. I ho repetíem. Un joc innocent ple d’alegria que ens enjogassava i exaltava. 

I a vegades, més endavant, també en el terrat, quan ella estenia la roba, jo l'esperava amagat rere els dipòsits d'aigua i, quan ella no s'ho esperava, en sortia de puntetes amagant-me rere els llençols ja estesos. Ella ho sabia però feia veure que no ho veia. I quan ella es girava jo canviava de lloc i així unes quantes vegades. Era un fet i amagar que acabava quan jo em deixava descobrir. I era preciós veure que feliç era ella i com els ulls li espurnejaven. Una festa enmig del blanc dels llençols i l’aire net de les tardes del Putxet. 

I les meves exhibicions a l'escala. Ella mirava els meus salts amb expressions d’esglai i admiració, fins que un dia la vaig animar a imitar-me. Era bonic veure com tota ella voleiava, els seus cabells, les seves faldilles i, per damunt de tot la seva alegria i el vermell de la seva cara rodona i sufocada i la respiració forçada. 

I abans que la mare tornés, a les 6 de la tarda el joc s’acabava. Tenia feina: plegar roba, planxar, endreçar, fer els preparatius del sopar...Però els nostres ulls es buscaven i les mirades es trobaven, sempre dissimulant davant dels pares. Jo no sé ella, però a mi, l’espera impacient de noves trobades i el joc dissimulat de les nostres mirades, m’endolcia d’allò més. Tot era joc i poques paraules. 

Quan a finals d’estiu la van despatxar, vull pensar que en bones paraules, la mare em va mirar en severitat però no me’n va dir paraula. Des de aleshores mai vaig poder oblidar la Marieta que tant estimava.  

I així és que en el dia d'avui, 30 d’agost de l’any 1982, m'he deixat caure per Dosrius, en plena festa major, amb l’esperança de potser, 8 anys després, trobar-la. Donant voltes pel poble, Dosrius és un poble petit, no m'ha costat gaire. 

Per la manera com em somriu i li brillen els ulls, sé que tampoc m'ha oblidat i que potser m'estava esperant.