"EL RAPTE DE LA NINFA"

 

(El rapte de Prosèrpina, Bernini 1622)

El sol il·luminava la plàcida vall de verd i flors, i l'aire suau bellugava en dansa lenta les branques dels arbres. Llums i ombres s'alternaven a les aigües quietes del llac.

Jo, exultant i ajupida, era allà amb les mans humides de rosada, recollint les primers flors de la primavera per fer un gran ram a Ceres, la meva dolça i estimada mare.

I de sobte va passar.

La llum del cel es va apagar, i l’aire suau i càlid de la matinada va donar pas a ratxes impetuoses d'un vent fred i hostil que va enmudir la cridòria alegre dels ocells i el cant intens i rítmic de les cigales. I la terra va tremolar com un cos gegantesc que ha contingut el plor massa estona. I després d’un silenci espès, ell es va presentar i l'espai i el temps van deixar de ser. Tot va succeir en un instant, com un llamp fosc que no fa soroll.

Ell em mirava, i els seus ulls ardents de desig eren com pous negres sense fons. I em va arrencar de la terra. Les mans li cremaven i m’agafava amb força abassegadora per la cintura i la seva ma dreta de ferro em graponejava que era un espant. Jo l'empenyia amb les meves inútils forces però era debades. Tot ell era massa poderós i omplia i es fonia en tot el meu jo, cos i ànima.

Només vaig poder fer un xiscle d’horror tot i sabent que era inútil. I vaig tenir el presentiment que el meu destí estava ja escrit en algun lloc molt antic: Plutó i els seus infernals dominis eren el meu destí.

Amb braços de ferro i voluntat incommovible m'arrossegava enfonsant-me cap a un lloc on no hi ha temps. I segons baixàvem, la llum es trencava, com si no pogués ja seguir-nos. I jo només pensava en Ceres, la meva estimada i dolça mare.

I ara, des del no res etern, on no hi ha temps, ell em mira i em controla. Em vol tota jo per a ell i només per a ell. I ja no tinc llàgrimes per plorar. Sé però que la mare no descansarà i clamarà a cels i terra i a tots els deus haguts i per haver per rescatar-me de tanta tristor i tornar-me al món de la llum, la verdor i les flors de les prades. Lluitarà  com ho fan les coses que mai es rendeixen i no paren: com el girar de les estrelles i planetes, com la terra que floreix després del diluvi, amb la força irreductible del seu amor, i l’ajuda d’animals i plantes, i sobretot dels deus i dels àngels d’ arreu.

Jo soc Prosèrpina. I encara, malgrat tot, soc flor d’esperança.