Un repte "oulipià": escriure un relat sense les vocals "o" i "u" partint d'un frase introductòria predeterminada.  

LA NINA DEL CAP ESBERLAT 

Després d'anys i anys ella visità la casa. Res era com abans. 

En el paratge, ara desert, res era verd; res feia palesa la vida. A la casa, feia ja temps deshabitada, decidí  estar-s’hi sense presses, li calia pensar i repassar la seva vida malbaratada. S'hi va estar i passejà lentament la seva mirada per les antigues estances, li calia mirar i cercar les traces del passat, el pas del temps inclement, el després del daltabaix. 

I les parets, blanques, planes i inanimades, li van fer sentir la feredat de la seva ànima. 

A la cambra de les nines, en la remembrança del temps antic, el temps de la seva infantesa, la nina amiga li parlà: era allà, vella i malmesa, cap mig trencat, cabells llargs fets de trena de fil, vestidet vermell de faldilleta llarga esfilagarsada, i en el pit l’estimada estrella de plata regal de la mare. Amb mans trèmules i la cara plena de llàgrimes, la va agafar amb fermesa talment recuperant el darrer vincle de la seva infantesa abans feliç. 

I a dalt de les estances, les finestres malmeses, la intensa i inesperada ventada i el terrabastall de vidres trencats, va fer-li pensar que la nina del cap esberlat, i també ella mateixa, eren clars exponents del temps passat, el temps acabat.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'ESPERA

Imatge
(fotografia de Cartier-Bresson) El sol ja s'amaga rere el cel de núvols enteranyinats. La casa, en la seva simplicitat, parets blanques i sense finestres, és indiferent a l'home i la seva absència.   I també ho són les noves àmfores i gibrells quina bellesa contrasta amb la vellúria dels testos abandonats i plantes mortes.  Però el gat, el gos i l'ocell, les úniques criatures que ara l'habiten, viuen i senten, cadascun a la seva manera, el silenci del moment, i p erceben la tensió de la rutina trencada. El gat, immòbil i pacient, observa atent el gos que ja no pot amb la seva ànima. Les moltes corregudes, anades i tornades, per rebre l’amo dalt del carro tirat per la mula vella, han estat debades. Avui, els seus lladrucs de benvinguda han estat substituïts per gemecs planyívols de tristesa. Ara, decebut i cansat, amb la cua entre cames, l’animal gosa ullar l’interior prohibit de la casa. Voldria entrar i ensumar tots els racons i sentir l’olor de l’amo que enyora,...
Més informació

"EL RAPTE DE LA NINFA"

Imatge
  (El rapte de Prosèrpina, Bernini 1622) El sol il·luminava la plàcida vall de verd i flors, i l'aire suau bellugava en dansa lenta les branques dels arbres. Llums i ombres s'alternaven a les aigües quietes del llac. Jo, exultant i ajupida, era allà amb les mans humides de rosada, recollint les primers flors de la primavera per fer un gran ram a Ceres, la meva dolça i estimada mare. I de sobte va passar. La llum del cel es va apagar, i l’aire suau i càlid de la matinada va donar pas a ratxes impetuoses d'un vent fred i hostil que va enmudir la cridòria alegre dels ocells i el cant intens i rítmic de les cigales. I la terra va tremolar com un cos gegantesc que ha contingut el plor massa estona. I després d’un silenci espès, ell es va presentar i l'espai i el temps van deixar de ser. Tot va succeir en un instant, com un llamp fosc que no fa soroll. Ell em mirava, i els seus ulls ardents de desig eren com pous negres sense fons. I em va arrencar de la terra. Les ma...
Més informació

IDIL·LI

Imatge
La Marieta va estar servint a casa durant molt poc temps, potser un parell de mesos. Els pares la van despatxar i va haver de tornar a Dosrius amb la seva família. Jo vaig haver d’amagar la meva ràbia i també les llàgrimes.   Ella era de complexió prima, cara rodona, de nina, i tenia els cabells llargs i negres recollits en una cua de cavall que li arribava fins a mitja esquena. De seguida la noia em va agradar, la veia molt igual a mi. Jo fill únic, tenia 10 anys i ella, menuda, tot just complert els 16.   La casa on vivíem, al P utxet, era gran. S'hi accedia des del carrer per un petit portal i una escala estreta i llarga, amb 4 replans, que salvava l'equivalent a 2 pisos de l’Eixample. Les habitacions es vertebraven a l’entorn d’una escala interior, amb els seus replans, que es distribuïen en tres 3 nivells fins el terrat.   L’escala era doncs l’eix central de la casa, i en aquella època, que jo em sentia rei i centre de tot, era el lloc idoni per demostrar les m...
Més informació