LA NINA DEL CAP ESBERLAT


Un repte "oulipià": escriure un relat sense les vocals "o" i "u" partint d'un frase introductòria predeterminada.  

LA NINA DEL CAP ESBERLAT 

Després d'anys i anys ella visità la casa. Res era com abans. 

En el desert camí del pedregar res era verd; res feia palesa la vida. A la casa, feia ja temps deshabitada, hi arribà ranvespre i decidí  estar-s’hi sense presses, tal vegada fer-hi nit. Li calia pensar i repassar la seva vida malbaratada. De primer passejà lentament la seva mirada per les antigues estances, mirar i cercar les traces del passat, el pas del temps inclement, el després del daltabaix, anys de deseperança, anys de feredat.  

A la cambra de les nines, de parets encara blanques i ara inanimades, la nina amiga li parlà del temps antic, del temps de la seva infantesa, ai amarga remembrança. Era allà, vella, malmesa, el cap mig trencat, cabells llargs fets de trena de fil, vestidet vermell de faldilleta llarga, esfilagarsada; Mira, mira, li digué: és l'estrella de plata abans brillant regal de la teva mare! Amb la cara plena de llàgrimes, la prengué amb fermesa intentant reviure el darrer vincle de la seva feliç infància. 

I va ser a dalt de les estances que la inesperada i intensa ventada baté les finestres malmeses amb terrabastall de vidres trencats. La nina del cap esberlat, i també ella mateixa, eren ja part del passat, del temps efímer, el temps acabat.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'ESPERA

Imatge
(fotografia de Cartier-Bresson) El sol ja s'amaga rere el cel de núvols enteranyinats. La casa, en la seva simplicitat, parets blanques i sense finestres, és indiferent a l'home i la seva absència.   I també ho són les noves àmfores i gibrells quina bellesa contrasta amb la vellúria dels testos abandonats i plantes mortes.  Però el gat, el gos i l'ocell, les úniques criatures que ara l'habiten, viuen i senten, cadascun a la seva manera, el silenci del moment, i p erceben la tensió de la rutina trencada. El gat, immòbil i pacient, observa atent el gos que ja no pot amb la seva ànima. Les moltes corregudes, anades i tornades, per rebre l’amo dalt del carro tirat per la mula vella, han estat debades. Avui, els seus lladrucs de benvinguda han estat substituïts per gemecs planyívols de tristesa. Ara, decebut i cansat, amb la cua entre cames, l’animal gosa ullar l’interior prohibit de la casa. Voldria entrar i ensumar tots els racons i sentir l’olor de l’amo que enyora,...
Més informació

"EL RAPTE DE LA NINFA"

Imatge
  (El rapte de Prosèrpina, Bernini 1622) El sol il·luminava la plàcida vall de verd i flors, i l'aire suau bellugava en dansa lenta les branques dels arbres. Llums i ombres s'alternaven a les aigües quietes del llac. Jo, exultant i ajupida, era allà amb les mans humides de rosada, recollint les primers flors de la primavera per fer un gran ram a Ceres, la meva dolça i estimada mare. I de sobte va passar. La llum del cel es va apagar, i l’aire suau i càlid de la matinada va donar pas a ratxes impetuoses d'un vent fred i hostil que va enmudir la cridòria alegre dels ocells i el cant intens i rítmic de les cigales. I la terra va tremolar com un cos gegantesc que ha contingut el plor massa estona. I després d’un silenci espès, ell es va presentar i l'espai i el temps van deixar de ser. Tot va succeir en un instant, com un llamp fosc que no fa soroll. Ell em mirava, i els seus ulls ardents de desig eren com pous negres sense fons. I em va arrencar de la terra. Les ma...
Més informació

IDIL·LI

Imatge
La Marieta va estar servint a casa durant molt poc temps, potser un parell de mesos. Els pares la van despatxar i va haver de tornar a Dosrius amb la seva família. Jo vaig haver d’amagar la meva ràbia i també les llàgrimes.   Ella era de complexió prima, cara rodona, de nina, i tenia els cabells llargs i negres recollits en una cua de cavall que li arribava fins a mitja esquena. De seguida la noia em va agradar, la veia molt igual a mi. Jo fill únic, tenia 10 anys i ella, menuda, tot just complert els 16.   La casa on vivíem, al P utxet, era gran. S'hi accedia des del carrer per un petit portal i una escala estreta i llarga, amb 4 replans, que salvava l'equivalent a 2 pisos de l’Eixample. Les habitacions es vertebraven a l’entorn d’una escala interior, amb els seus replans, que es distribuïen en tres 3 nivells fins el terrat.   L’escala era doncs l’eix central de la casa, i en aquella època, que jo em sentia rei i centre de tot, era el lloc idoni per demostrar les m...
Més informació