UNA NIT A LES GOLFES

 


    Estàvem ja cansats i avorrits de les llargues vacances d’estiu, la platja de sempre, les sortides amb els pares, les eternes reunions familiars...I vaig ser jo, el gran dels germans qui, maleït sigui, vaig proposar la idea: una sessió d'espiritisme. Un tema completament nou per la majoria que va provocar l’entusiasme de tots. 

Aprofitant que els pares havien sortit a sopar, els vaig convocar a les golfes de la casa. Una taula rodona, amb un tapet verd, i al mig un vas col·locat cap per avall, era tot el que ens calia. L’espai, per crear una atmosfera apropiada, el vam il·luminar amb un vell canelobre de set espelmes que competien amb la llum de la lluna que entrava pels finestrals oberts. 

Els sis érem allà. Asseguts a l'entorn de la taula i en silenci. Autoanomenat mèdium, vaig començar amb preguntes personals però innocents. El vas es desplaçava, guiat per l’esperit invocat de l’avi Pau, primer una mica dubtós, fins senyalar amb èxit la resposta que tocava. Tots rèiem feliços del joc i de l’ambient que es respirava, fins que la Mercè, la callada, es va alçar i ens va sorprendre amb la seva proposta. Volia fer de mèdium. Jo, per donar-li el protagonisme que ella mai havia tingut, vaig acceptar.  

La primera pregunta que va fer, no em va agradar gens, no era innocent. Qui tornarà a suspendre i repetirà curs? El vas es va desplaçar ben decidit i senyalar al Carles. Cap sorpresa. Tothom ho sabia. 

La segona pregunta encara em va agradar menys. Qui d'aquí no es casarà mai? Vaig voler tallar la sessió, era una pregunta que no es podia fer, però estranyament, tothom va guardar silenci. El vas ja havia pres la iniciativa i tampoc va dubtar. Es va desplaçar senyalant la Maria que es va aixecar d’una revolada i se’n va anar plorant. 

I ja només érem 5. Abans que jo parés el joc, la Mercè va fer de nou una pregunta que ningú va entendre ni gosar demanar que repetís, i l’ambient es va congelar. El vas aquesta vegada no es va desplaçar i tots, atònits, vam veure com començava a vibrar, com posseït pel mateix dimoni, i semblava a punt d'explotar perillosament. De sobte, un vent fred, inèdit en ple mes d’agost, es va colar pel finestrals i va apagar la llum de les espelmes. La Mercè es va aixecar i no va dir res. La seva cara era la imatge de la tristesa i les seves llàgrimes brillaven amb la llum de la lluna. I va desapareixer de les golfes escales avall.

Vaig decidir donar el joc per acabat, vaig intentar treure importància a allò que havia passat, consolar als petits i, abans que tornessin els pares, els hi vaig dir que ja n'hi havia prou i a dormir. 

Més tard, en la solitud del meu llit, el comportament de la Mercè em tenia ben despert, no podria dormir. La sentia somicar. Em vaig aixecar i, amb molta suavitat i tendresa, li vaig preguntar quina era aquella última pregunta que ningú havia entès. Ella em va mirar fixament, i em va respondre: «Serem en el futur tan feliços com som ara?»

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'ESPERA

Imatge
(fotografia de Cartier-Bresson) El sol ja s'amaga rere el cel de núvols enteranyinats. La casa, en la seva simplicitat, parets blanques i sense finestres, és indiferent a l'home i la seva absència.   I també ho són les noves àmfores i gibrells quina bellesa contrasta amb la vellúria dels testos abandonats i plantes mortes.  Però el gat, el gos i l'ocell, les úniques criatures que ara l'habiten, viuen i senten, cadascun a la seva manera, el silenci del moment, i p erceben la tensió de la rutina trencada. El gat, immòbil i pacient, observa atent el gos que ja no pot amb la seva ànima. Les moltes corregudes, anades i tornades, per rebre l’amo dalt del carro tirat per la mula vella, han estat debades. Avui, els seus lladrucs de benvinguda han estat substituïts per gemecs planyívols de tristesa. Ara, decebut i cansat, amb la cua entre cames, l’animal gosa ullar l’interior prohibit de la casa. Voldria entrar i ensumar tots els racons i sentir l’olor de l’amo que enyora,...
Més informació

"EL RAPTE DE LA NINFA"

Imatge
  (El rapte de Prosèrpina, Bernini 1622) El sol il·luminava la plàcida vall de verd i flors, i l'aire suau bellugava en dansa lenta les branques dels arbres. Llums i ombres s'alternaven a les aigües quietes del llac. Jo, exultant i ajupida, era allà amb les mans humides de rosada, recollint les primers flors de la primavera per fer un gran ram a Ceres, la meva dolça i estimada mare. I de sobte va passar. La llum del cel es va apagar, i l’aire suau i càlid de la matinada va donar pas a ratxes impetuoses d'un vent fred i hostil que va enmudir la cridòria alegre dels ocells i el cant intens i rítmic de les cigales. I la terra va tremolar com un cos gegantesc que ha contingut el plor massa estona. I després d’un silenci espès, ell es va presentar i l'espai i el temps van deixar de ser. Tot va succeir en un instant, com un llamp fosc que no fa soroll. Ell em mirava, i els seus ulls ardents de desig eren com pous negres sense fons. I em va arrencar de la terra. Les ma...
Més informació

IDIL·LI

Imatge
La Marieta va estar servint a casa durant molt poc temps, potser un parell de mesos. Els pares la van despatxar i va haver de tornar a Dosrius amb la seva família. Jo vaig haver d’amagar la meva ràbia i també les llàgrimes.   Ella era de complexió prima, cara rodona, de nina, i tenia els cabells llargs i negres recollits en una cua de cavall que li arribava fins a mitja esquena. De seguida la noia em va agradar, la veia molt igual a mi. Jo fill únic, tenia 10 anys i ella, menuda, tot just complert els 16.   La casa on vivíem, al P utxet, era gran. S'hi accedia des del carrer per un petit portal i una escala estreta i llarga, amb 4 replans, que salvava l'equivalent a 2 pisos de l’Eixample. Les habitacions es vertebraven a l’entorn d’una escala interior, amb els seus replans, que es distribuïen en tres 3 nivells fins el terrat.   L’escala era doncs l’eix central de la casa, i en aquella època, que jo em sentia rei i centre de tot, era el lloc idoni per demostrar les m...
Més informació