COM HO EXPLICO I COM VA ANAR

ALLÒ QUE EXPLICO

    Ho reconec. Era el gran i havia de demostrar que era el més valent. Vaig entrar a la mina però els meus germans no em van voler seguir, tenien por, el forat era fosc i el camí estret. Per avançar vaig haver de reptar arrossegant-me per terra amb l’ajuda de braços i cames. Quan l'esquena va fregar el sostre de la mina em vaig adonar que el lloc era tan estret que no podria recular ni girar-me del tot per sortir reptant tal com havia entrat. La sensació de quedar atrapat en aquell cau i pensar que moriria com si m'haguessin enterrat viu, va ser tan aclaparadora que el cos se'm va tensar com si tot ell es comprimís, fort endins, vaig sentir la pell mullada de suor freda, el bategar del cor repicar contra les meves temples i, l'aire enrarit, obligar-me a fer respiracios ràpides i curtes com un peix moribund que boqueja. I va ser justament la basarda de l’horror d'una mort segura que em va fer reaccionar. Centímetre a centrímetre vaig ser capaç, amb molt d'esforç, d’anar reculant cap la sortida. Era molt difícil però m’hi jugava la vida. I finalment, quan ja sense forces estava punt de rendir-me, vaig sentir veus. La meva mare va ser la que em va salvar tot estirant-me per peus i cames.  

PERÒ VA ANAR D'UNA ALTRA MANERA

    Era el gran i em mirava els meus germans petits reptant-los:—Si sou prou valents, seguiu-me —vaig dir assenyalant la mina que hi havia vora casa. Ells, prudents, van arrufar el nas; el forat el veien massa fosc i estret, tenien por. Jo, inflant el pit com un milhomes, vaig entrar-hi reptant bocaterrosa com si fos l’Indiana Jones. I en un tres i no res la foscor em va abduir. La falta de llum i unes fulles seques que em van fregar la cara, em van espantar i bloquejar tot el meu cos. L'aire era espès i més que espantat i sense control, vaig sentir com una escalfor sobtada em mullava els pantalons. No era aigua. Vaig voler recular però no me'n sortia. Plorant i penedit per la mala pensada, vaig començar a cridar demanant auxili. 

La mare, advertida pels meus germans, va fer acte de presència. Em va treure del maleït forat, i se’m va endur estirant-me les orelles: —Quantes vegades t’he de dir que no facis bestieses? I no tens edat per pixar-te a les calces.— Els meus germanets contents senyalaven la taca reveladora dels meus pantalons mentre cantaven burletes “Cobarde, gallina, capitán de la sardina”. Pel que em deien amb prou feines m'havia endinsat a la mina i els meus peus sempre havien quedat ben visibles. I jo, ara sí, em sentia morir. Però morir de vergonya.