NO ELS DEIXEU SOLS TAN AVIAT

 


(Un repte literari: escriure un relat de 100 paraules, reduir-lo a 50 i després 5. Utilitza aquestes 5 com a títol d’un nou relat de 100 paraules sense relació amb el primer)

La nena a l’església resava diàriament a la Verge Maria. Un dia s'adonà que rere l’altaret hi havia la imatge d’un sant, amb els braços oberts i galtavermell, que vestia sotana i roquet. Creia que la mirava amb uns ulls inquietants, tot ell repulsiu.  

I no va poder seguir resant. Li va semblar que el sant la volia. Espantada, va fugir corrents. El carrer era fosc i solitari. Va imaginar que el sant galtavermell amb la sotana arremangada, la perseguia. Va cridar i demanar auxili. Desgraciadament, més tard, va saber que era el vicari galtavermell, no l’estàtua, qui la volia.

Vora la capella del sant galtavermell la nena resava a la Verge Maria. Un dia els ulls del sant vesaven de cobdícia i desig, i ella, espantada, fugí corrents. El sant, sotana arremangada i embogit, la perseguia. Apressada va xisclar: socors, socors! El vicari galtavermell amb sotana i roquet, l’auxiliaria?

No deixeu sols als innocents.

Pel capvespre els estiuejants es trobaven a la plaça del poble enmig de muntanyes escarpades. Els grans parlaven animadament de les seves coses, i la canalla jugava a tocar i parar. i també a fet i amagar.

I quan la tarda declinava el petit Carles ja no hi era. Ningú en sabia res.

Homes amb llanternes i armats amb pals i escopetes sortiren a buscar-lo. Passada la nit, just a trenc d’alba, cinc trets d’escopeta donaran l’avís. En Jaume Vilaret portava el nen a coll, mig adormit, sa i estalvi. Mentre la lloba famolenca udolava, les seves cries passaven gana.


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'ESPERA

Imatge
(fotografia de Cartier-Bresson) El sol ja s'amaga rere el cel de núvols enteranyinats. La casa, en la seva simplicitat, parets blanques i sense finestres, és indiferent a l'home i la seva absència.   I també ho són les noves àmfores i gibrells quina bellesa contrasta amb la vellúria dels testos abandonats i plantes mortes.  Però el gat, el gos i l'ocell, les úniques criatures que ara l'habiten, viuen i senten, cadascun a la seva manera, el silenci del moment, i p erceben la tensió de la rutina trencada. El gat, immòbil i pacient, observa atent el gos que ja no pot amb la seva ànima. Les moltes corregudes, anades i tornades, per rebre l’amo dalt del carro tirat per la mula vella, han estat debades. Avui, els seus lladrucs de benvinguda han estat substituïts per gemecs planyívols de tristesa. Ara, decebut i cansat, amb la cua entre cames, l’animal gosa ullar l’interior prohibit de la casa. Voldria entrar i ensumar tots els racons i sentir l’olor de l’amo que enyora,...
Més informació

"EL RAPTE DE LA NINFA"

Imatge
  (El rapte de Prosèrpina, Bernini 1622) El sol il·luminava la plàcida vall de verd i flors, i l'aire suau bellugava en dansa lenta les branques dels arbres. Llums i ombres s'alternaven a les aigües quietes del llac. Jo, exultant i ajupida, era allà amb les mans humides de rosada, recollint les primers flors de la primavera per fer un gran ram a Ceres, la meva dolça i estimada mare. I de sobte va passar. La llum del cel es va apagar, i l’aire suau i càlid de la matinada va donar pas a ratxes impetuoses d'un vent fred i hostil que va enmudir la cridòria alegre dels ocells i el cant intens i rítmic de les cigales. I la terra va tremolar com un cos gegantesc que ha contingut el plor massa estona. I després d’un silenci espès, ell es va presentar i l'espai i el temps van deixar de ser. Tot va succeir en un instant, com un llamp fosc que no fa soroll. Ell em mirava, i els seus ulls ardents de desig eren com pous negres sense fons. I em va arrencar de la terra. Les ma...
Més informació

IDIL·LI

Imatge
La Marieta va estar servint a casa durant molt poc temps, potser un parell de mesos. Els pares la van despatxar i va haver de tornar a Dosrius amb la seva família. Jo vaig haver d’amagar la meva ràbia i també les llàgrimes.   Ella era de complexió prima, cara rodona, de nina, i tenia els cabells llargs i negres recollits en una cua de cavall que li arribava fins a mitja esquena. De seguida la noia em va agradar, la veia molt igual a mi. Jo fill únic, tenia 10 anys i ella, menuda, tot just complert els 16.   La casa on vivíem, al P utxet, era gran. S'hi accedia des del carrer per un petit portal i una escala estreta i llarga, amb 4 replans, que salvava l'equivalent a 2 pisos de l’Eixample. Les habitacions es vertebraven a l’entorn d’una escala interior, amb els seus replans, que es distribuïen en tres 3 nivells fins el terrat.   L’escala era doncs l’eix central de la casa, i en aquella època, que jo em sentia rei i centre de tot, era el lloc idoni per demostrar les m...
Més informació