RELATS CURTS RAMON GALLIFA

L’escriptor havia fugit de la ciutat i s'havia aïllat, en un resort tropical, per escriure sense distraccions els relats compromesos amb el seu editor. El bungalou era just a l’entrada del recinte, a primera línia del camí principal que conduïa a la recepció. La tempesta de la tarda, just el primer dia de la seva arribada, havia deixat pràcticament tot el resort a les fosques.   La fatiga del viatge i la falta de llum l'havien decidit, just desfet l'equipatge, per quedar-se al bungalou a passar la nit; l’endemà ja feria una ullada ràpida als serveis del resort, i es posaria immediatament a la feina, no es podia permetre perdre el temps, l’editor l’apressava.   La nit tropical era tòrrida. El ventilador del sostre no funcionava i l'home no aconseguia adormir-se. Suós, neguitejava. Intentava relaxar-se però no podia. Finalment es va aixecar del llit, va obrir la finestra de bat a bat, i va sortir al petit porxo per fer temps i esperar que li arribés el son, i pot...

  Milers de milions anys desprès el planeta seguia encara viu i rodant a l’entorn d’un sol ja cansat. Les masses continentals havien derivat formant un nou i únic continent, un nou Pangea, i totes les espècies vegetals i animals havien seguit evolucionant gràcies a les mutacions adaptades als successius entorns canviants. A la pista d’enlairament una parella adulta de bípedes contemplava, embadalida i emocionada,   al fill que s’encaminava cap a la fila dels   escollits per iniciar el gran viatge. Ells es quedarien a la terra, sacrificats com la majoria d’adults, una terra lliure de guerres però igualment condemnada. El sol minvant ja feia la vida inviable. El comandament de la nau intergalàctica, amb els pocs escollits representant les diverses espècies, sabia que tampoc tenien el futur garantit.

  Una tarda d’estiu estava jo fent una canya en el Cafè del Centre, quan un veí, que coneixia molt bé, va entrar de manera precipitada atropellant-se tot fent tentines. Era evident que havia begut massa. Se`l veia suós i tenia els ulls vermells. Immediatament vaig preveure complicacions. L’home va venir directament cap a mi, i arrossegant la llengua i singlotant, va començar a lamentar-se amargament. - La Imma m’ha deixat. Diu que està farta de viure amb mi. Diu que bec massa, i només bec a vegades. No em pot deixar. No m’ho pot fer això. Sense ella no me’n sortiré. L’home, en un estat deplorable, anava alçant la veu i començava a cridar l’atenció de la gent del local. La situació era molt incòmoda i per mi, que li aguantava el rotllo, especialment violent. El seu monòleg era ja delirant, i no parava. -I fa una parell de dies m’han futut fora. He perdut la feina. Què serà de mi? Vull que tornis, Imma. Deixaré de beure. Ho juro per Déu, Imma. Et juro que faré tot lo que tu em diguis...

  Finalment lliure! Ja en tenia prou d’una setmana de reunions, presentacions, sopars d’empresa... Tota una setmana, de dilluns a divendres, tancats en un hotel, veient les mateixes cares, i només fent feina, feina i més feina. I en el sopar de cloenda del divendres, en diuen sopar de gala tots vestits de fosc, corbata i camisa blanca, vaig decidir que aniria de pet a l’habitació de l’hotel a clapar. Estava massa cansat per sortir de nit com em proposaven alguns col·legues. Ja en tenia prou. Desprès de la dutxa reparadora, amb el cos relaxat, em vaig ficar al llit ben determinat per dormir. Però ai! una cosa és el cos i l’altre el cap. Intuïa que em costaria molt adormir-me, que no me’n sortiria ni amb el recurs, normalment infalible, d’avorrir-me comptant respiracions. El soroll de fons de tants dies de reunions em passaria factura. Finalment em vaig decidir per baixar al bar de l’hotel i fer un parell de whiskys; potser trobaria algú amb qui xerrar una mica i passar l’estona; d...

  VISIÓ 1. Immenses dunes carenades a ponent per turons pelats mostren un paisatge erm sense ni  un bri de vida. El sol crepuscular tenyeix de vermell intens i fosc el cel i la terra. Els  núvols amenaçadors que clapen el cel i les onades de sorra fina, comparteixen el roig  encès i totes les negrors possibles de les ombres que projecten. VISIÓ 2. La visió de planes ermes de dunes talonades per un fons de turons pelats i núvols  inquietants, tot tenyit d’un fosc crepuscular i ombres infernals, enfonsa el meu esperit.  Veig l’anunci premonitori del gran final, del final inexorable i llargament pressentit. Els  núvols negres ja deixen entreveure els primers esclats de llum dels àngels anunciadors de la  mort. Com aquest desert mort i encès així serà la terra en pocs dies, qui sap si en poques  hores.