RELATS CURTS RAMON GALLIFA

  Admiro aquelles persones que tenen per costum muntar uns magnífics àlbums dels seus viatges, amb fotografies datades cronològicament, etiquetades i degudament comentades. Una mica indolent que soc, mai n’he estat capaç ni m’ho he plantejat. Sempre he sabut que em faltaria paciència i constància.  I a falta de registres gràfics, quina mena de records conservo del meus viatges? La  memòria ha fet la seva feina  i no sempre entenc les seves raons. Allò que recordo, allò que primer em ve al cap, més que els grans museus, l’arquitectura urbana, els centres històrics, les grans catedrals, els paisatges impactants, que tot això també, són coses ben simples i alguna que altra anècdota viscuda una mica especial.  Recordo per exemple les cares de gat que em semblava veure en la majoria de finlandesos; els paisatges erms d’Islàndia amb tota la gamma de colors de roques volcàniques imaginables; els gaiters escocesos tocant en una taberna de la Royal Mile d’E...

  Dies i dies tancat entre quatre parets sense veure la llum del sol. Ni una maleïda finestra. Ni un trist rellotge de paret. No sé ni en quin dia visc ni quina hora és. Ja fa estona que demano ajuda i crido. Ningú ve. Mai hauria pensat que els meus fills, els meus estimats fills, se’m traurien de sobre d’aquesta manera, i em deixarien en aquest desgraciat lloc de vells abandonat de la mà de Déu. Em vaig deixar convèncer. Que hi estaria molt bé, molt ben cuidat, millor que a casa, que en tenien molt bones referències, que em vindrien a veure cada setmana... I sí. Em van venir a veure cada setmana, dissabtes o diumenges, però això només va durar un parell de mesos. Després les visites es va anar espaiant. D’excuses moltes, i finalment ni això. Que si el treball, que si tenim molta feina, que més endavant... Res. Egoistes. Ingrats. I jo que els hi havia donat tot!     I Sor Ignacia. Quan ve de visita amb els metges, o amb les infermeres, sap quedar molt bé. Em parl...