RELATS CURTS RAMON GALLIFA

  T’estimaves el teu cavall. De pel marró fosc, inusualment llarg, era mansoi i manyac. Solies muntar-lo al pas, a la riera sorrenca, per no perjudicar els seus unglots encara tendres. Esperaves il·lusionat ferrar-lo, i estendre les passejades pels camins pedrers de la plana.   I la joia amb el teu cavall va patir una forta sotragada. Al capvespre, ja de tornada al picadero, et vas creuar amb un home que portava un animal gros, d'aspecte feréstec,  pel gris pàl·lid, cua llarga i blanca, lligat amb una cadena metàl·lica. L'home estirava i l’animal tirava en direcció contrària, apropant-se, entossudit, al teu estimat cavall. La malícia de la bèstia feia feredat i procuraves apartar-te’n però no te' n sorties. El vas castigar fuetant-lo sense contemplacions fins que home i monstre es van fer fonedissos. Vas deixar el teu cavall a les quadres i, tot caminat cap a casa, vas tractar de tranquil·litzar-te.   El dia següent, l’encarregat de les quadres et va venir a trob...

  Amb sort la cosa anirà més o menys així: De mica en mica ja no t’ agradarà com quedes a les inevitables fotografies familiars i d’amics. Primer, autoindulgent com ets, pensaràs que les preses no t'han fet justícia. Jo no soc ben bé així, et diràs. Fins que un dia, observant la veracitat de les imatges d’aquells que estimes i tens la sort de que facin anys amb tú, la força del realisme s’acabarà imposant i ho hauràs d’acceptar. Et fas gran i el teu cos va canviant. I arribarà també un dia que quan et miris al mirall preferiries no haver-te mirat. La crua realitat serà reveladora: identificaràs petites arrugues entre els ulls i les temples, potes de gall, notaràs taquetes al front que mai havies observat, i els cabells retinguts a la pinta en pentinar-te, t’anunciaran, dia sí dia també, l’anunci de futures clarícies. I també, més endavant, un dia seràs conscient que camines una mica diferent. Més lent, amb el cap una mica inclinat cap endavant, o amb les passes més curtes, fluixe...

  Can Calopa és el lloc on amb la meva família vam tenir el privilegi de viure els gloriosos estius de la nostra infància i adolescència. Érem 7 germans i 12 anys separaven la germana de més edat del germà més petit. Cadascun amb la seva colla d’amics. En ser la casa gran i disposar d’un jardí ampli, amb taula de ping-pong, a la casa sempre hi havia moviment. L’estiu era època de llargues vacances escolars i des de just abans de Sant Joan fins a primers d’octubre, època de verema, ens dedicàvem al dolce far niente . Podria explicar moltes anècdotes d’aquella època, generalment tenyides d’innocència. En recordo però una d’especial en què la casa era protagonista; una mostra d’allò tan vell i conegut que l’entorn ajuda a crear històries i emocions.     D’origen antiquíssim i estructura reformada l’any 1698, Can Calopa és un edifici a 4 vents de planta rectangular de tres nivells, baix, pis i golfes, i amb una teulada a 4 aigües. L’aspecte general és la d’una masia senyori...

  2019. Any de Pandèmia. Donat que hi ha tan de pànic, hem hagut de confinar-nos fora ciutat. Amb   la meva dona hem optat per instalar-nos al   xalet de l’Empordà, sense els sogres. Som ara una parella lliure i sense obligacions. A ella, que és una gran entusiasta del ioga, meditar i llegir – tot i que diu que vol millorar la nostra relació -, la veig només a l’hora dels àpats. Ella fa la seva vida i jo la meva. No enyoro la ciutat i menys la vida d’abans. La vida de confinament, amb les activitats que faig per Zoom, francament em plau. Acabat el dia, desprès de sopar, em proposa compartir en el jardí una bona conversa, acompanyada d’un bon gintònic, sobre els   temps de la mel, ja passats: em recorda moments ben concrets de joia i de dolços plaers.     La molt seductora, em somriu i diu: - Ja veus com ho hem de fer per renovar la nostra passió?  

  Està sola en el balcó de la casa on sempre ha viscut. En el crepuscle del dia contempla expectant com el blau del mar es difumina en el primer blau de la nit. Un vent sobtat aixeca blancalls d’ones que la distància confon amb estrelles nocturnes. Torna la calma i lentament es perfila l’horitzó. Una suor freda amara el cos tremolós de la jove. Ha de prendre una decisió i no gosa, té por. Com en un ensurt desperta espantada. Desvetllada, ja no s’adormirà fins l’alba del nou dia.  Dies després somia de nou: Des del mateix balcó, contempla esbalaïda el blau profund d’un mar immens indestriable del cel infinit. El vent emparella els blancalls de les ones amb les estrelles nocturnes. La calma sobtada defineix l’horitzó mentre els astres, reforçats per l’absència de lluna, encenen el firmament. La intensitat de la llum l’encega. Desperta i se sent transformada. No té por i estar decidida. 

  No aguanta al marit, maltractador, i vol fugir. Tampoc veu futur en un país malbarat pels seus dirigents: l’èxode del camp no té precedents, bandes criminals campen lliurament, la inseguretat és absoluta arreu. Plena de coratge, ha decidit emigrar a Los Angeles, Califòrnia, seguint els passos de la seva germana gran, i com han fet i fan milers i milers de compatriotes. Ho farà també pel futur de la seva filla petita, 5 anys. Ella marxarà primer i després recuperarà la nena que estarà a càrrec de la seva mare durant la seva absència. Disposa ja dels 3.000 dòlars exigits pels mediadors i 1.000 més pels imprevistos. Tot i els riscos ho veu clar. No estarà sola i li diuen que els guies són gent experimentada.   Amb equipatge mínim, i diners ben amagats a les calces, es dirigeix a Tegucigalpa amb l’autobús de línia. En el punt de trobada es reuneix amb 16 joves més també disposats a fugir d’Hondures. Els 2 guies de l’expedició, els “coiotes”, parlen poc, en frases curtes, ta...

    Mercè Rodoreda   en el pròleg de Mirall Trencat (1974) explica perquè li agrada escriure. Crec que molts dels que tenim com a hobby escriure podríem subscriure gran part de les seves paraules:        Escric perquè m’agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que soc...I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m’ha fet molta por.