RELATS CURTS RAMON GALLIFA

  Escric allò que m’inspira: dolços records d’infància i adolescència; també malsons tinguts, com el del meu fillet nadó dalt d’una lleixa alta i primparada; l’agonia d’un vell cavall esventrat a la carretera; els conflictes emocionals entre persones; el pas del temps, inexorable, vertiginós i anunci de la mort; la violència sobre les víctimes innocents amb guerres absurdes, tots perdedors; el futur del planeta, escalfament, pujada d’oceans, milions d’habitants damnificats, perill nuclear; les singularitats disruptives: Intel·ligència Artificial, relació humans i robots, enginyeria genètica, convergència de móns distòpics...  I com passo de la idea a l’escrit? Amb la idea inspirada, la més present i punyent, la imagino situada en un conflicte, i escric manualment i a raig, esbossos d’històries breus que s’hi relacionin. Desprès de tres o quatre intents, selecciono la que em sembla millor i la reescric. Cuido que cada paràgraf   expressi una idea i motivi llegir el següe...

65 anys desprès de la primera versió del Metavers de Mark Zuckerberg, després de múltiples proves, va néixer per fi l’ Hipermetavers. El món real i el món virtual ja no es distingien. Ara ja no calien ulleres especials: era suficient amb uns nous dispositius interficials i un senzill autoimplant d’un nanoxip, entre cella i cella,  d'aplicació totalment indolora i sense deixar cap mena de marca. Amb l' Hipermetavers el món anhelat, el món imaginat per fantasiós que fos, ja era possible; havia arribat l'hora de la mort desl desitjos insatisfets. I l’èxit comercial va ser tan fulgurant, de fet exponencial, que la producció de dispositius interficials i nanoxips maldava per cobrir les comandes que arribaven d’arreu del planeta. Semblava que tothom volgués viure l’experiència.    En el despatx de la Gestora de la Corporació Mundial tot eren cares llargues. Les coses no funcionaven i semblava que el món estava a punt d’aturar-se. L’absentisme començava a ser evident a tots ni...

  El teu ressentiment venia de lluny. Ja de petit estaves en contra del teu germà: feies les coses millor que ell però el pare el preferia. Era la nineta dels seus ulls, el gran, el que seria l'hereu. Et sabies més llest i pensaves que podries revertir la preferència. I et vas proposar demostrar-ho: sempre disposat i ràpid, eres el primer en oferir-te per totes les tasques del mas per feixugues que fossin. Feies mèrits a dojo, però ai! era inútil. Sabies que el pare seguiria preferint-lo. No  canviaria mai l’herència: la tradició pesa.   Finalment vas prendre la decisió. Quan vau sortir a caçar, no t’hi vas pensar gaire: amb el germà confiat i distret, el vas empènyer,  amb un cop ben fort,  per l’esvoranc de la gola del llop.   Avui tampoc dormiràs i estàs cagat de por. Demà t’executaran.