RELATS CURTS RAMON GALLIFA

  El grupet de les quatre noies solia reunir-se, després de les classes de la tarda, rere la tàpia de l'edifici en obres a tocar de l'institut. La Raquel no hi participava mai. Era nova, una estranya incorporada al curs un parell de setmanes abans de les vacances de Setmana Santa. Les noies de la tàpia, induïdes en bona part per la Sílvia, la líder del grup, la ignoraven. Era com vinguda d’un altre món. Vestia diferent, amb certa distinció, res de xandalls, pantalons estripats, camisetes ajustades, jerseis esllenegats o jupes de cuir. No portava pírcings ni fumava. I mai deia paraulotes. Era viatjada i sabia idiomes. Des dels primers dies ja es va veure que seria la primera de la classe, destacava molt sobretot en matemàtiques i llengua. Per acabar-ho d’adobar era atractiva, ben plantada, i els nois, sobretot en Xavier a qui la Sílvia li agradava, no li treien els ulls de sobre. Ben aviat va saber que difícilment podria competir amb la Raquel, peró orgullosa com era, amagava ta...

  Com fa habitualment abans d’incorporar-se a la feina, entra en un dels bars de l’edifici del davant per fer un tallat. Allí la veu. Feia vint-i-sis anys que no en sabia res. No ha canviat gaire. Els seus ulls negres, tan vius de quan era jove, estan ara una mica apagats; es pentina exactament de la mateixa manera: cabells curts, estirats, i serrell de tall recte; només unes poques canes deixen traslluir el pas del temps. Seu a la barra com esperant ser atesa.   L’home s’atura, respira a fons, i fa un pas endavant. La saluda simulant seguretat i exagerant sorpresa. Ella, amb els ulls ben oberts i un somriure d’orella a orella, li correspon amb aquella mirada que ell tan recorda i encara enyora. Es fan un parell de petons i després ve la conversa.   Parlen de manera una mica impostada i paraules atropellades. Parlen d’allò que esperarien els qui no coneixen la seva història: feina, família, fills... A ell, i segurament també a ella, l’encontre li remou el passat. Però...

  He de sortir de casa ben d'hora. És un dia especial: toca llegir el text que demana la professora: un monòleg interior, màxim 200 paraules.   Pel camí, abstret, dubto.  Oblido, fins i tot, saludar les persones conegudes del veïnat. Traspasso el carrer i per poc m’atropella un cotxe. M’he passat amb el meu escrit? No voldria que es repetís el desastre del curs passat. I si busco alguna excusa per no llegir?   A l’aparador de Documenta, m’aturo. Hi llueix una reedició de Pregunta-ho a la pols de John Fante. Recordo bé una frase del pròleg que li va escriure Bukowsky: parla només d’allò que ningú no gosa i ningú no ha escrit mai.  Atreveix-te. Ara sí. Em sento envalentit. Llegiré. Què caram!   Allò de l’any passat va ser culpa d’aquella dona tan agradable que sempre seia al meu costat. La paraula que va pronunciar, i sobretot la seva actitud en pronunciar-la, em va inspirar. Jo em vaig limitar a deixar-me anar. Vaig escriure arrauxadament i sense fre. ...