AFRODITA MALICIOSA

 

El grupet de les quatre noies solia reunir-se, després de les classes de la tarda, rere la tàpia de l'edifici en obres a tocar de l'institut. La Raquel no hi participava mai. Era nova, una estranya incorporada al curs un parell de setmanes abans de les vacances de Setmana Santa. Les noies de la tàpia, induïdes en bona part per la Sílvia, la líder del grup, la ignoraven. Era com vinguda d’un altre món. Vestia diferent, amb certa distinció, res de xandalls, pantalons estripats, camisetes ajustades, jerseis esllenegats o jupes de cuir. No portava pírcings ni fumava. I mai deia paraulotes. Era viatjada i sabia idiomes. Des dels primers dies ja es va veure que seria la primera de la classe, destacava molt sobretot en matemàtiques i llengua. Per acabar-ho d’adobar era atractiva, ben plantada, i els nois, sobretot en Xavier a qui la Sílvia li agradava, no li treien els ulls de sobre. Ben aviat va saber que difícilment podria competir amb la Raquel, peró orgullosa com era, amagava tant com podia la seva contrarietat, els seus sentiments. No volia demostrar cap mena de debilitat.

I què feien les quatre noies darrera la tàpia? Abans de l'arribada de la Raquel solien xerrar de nois, música, pírcings i tatuatges, trucs per aprimar-se, i no paraven de menjar xiclet i fumar. I ara la Raquel va ser el centre de les enraonies. La Sílvia dissimulava que la l'odiava i feia només com si se’n fotés de lo presumida que era, de com vestia, i com parlava, i es referia, com treient-li  importància, a aspectes del seu físic: té els ulls una mica junts, els llavis són un pèl massa prims i, no us sembla que té el cul gros?

I els nois ho van fer fàcil. Van proposar fer una excussió d’un dia aprofitant les vacances de pasqua. Una sortida a la muntanya. La Raquel s’hi va mostrar entusiasmada, podia ser una bona manera de guanyar-se la simpatia de la Sílvia i les seves amigues. I va ser la Sílvia qui va proposar la Vall de Núria. Coneixia molt bé aquella banda del Ripollés. Els seus pares eren originaris de Ribes i ja de ben petita, la família s’hi desplaçava per estiuejar-hi. Es considerava experta en les muntanyes de la vall i, si feia bon temps, va deixar anar, fins i tot podrien pujar a alguna de les muntanyes més altes. Així va ser com es va convertir de fet en l'organitzadora de la sortida. Satisfeta llegia la llista dels apuntats: la Raquel, les tres amigues, i set nois dels disset restants. En total, dels vint-i-sis de la classe, eren dotze .

En el tren que va sortir de Barcelona, a les vuit del matí, la Sílvia i les tres amigues seien juntes. Un seients més endavant hi havia la Raquel, que parlava i somreia. Era el centre d’atenció dels nois, sobretot d’en Xavier. A la Sílvia li costava dissimular la seva mala mirada, però feia tot el possible perquè no es notés. S'havia proposat, fins i tot, demostrar durant l'excursió que podia arribar a congeniar-hi. Parlava també animadament, somreia a tort i a dret, procurant ser ocurrent i cridar l'atenció dels nois. En Xavier però seguia només pendent de la Raquel.    

Van arribar a Ribes, i de Ribes amb el cremallera a la vall. Feia  molt bon temps. Només quatre núvols treien el nas per la banda de ponent. La Sílvia va proposar pujar als llacs de Carançà pel camí de Nou Creus. Feia una setmana de la gran fredorada i que havia nevat. El camí, s’havia informat, era practicable. I així va ser. En tan sols unes tres hores i mitja es van plantar als llacs. Estaven coberts per una capa de gel que semblava prou forta, i alguns dels nois, els més agosarats, per lluir-se, hi caminaven pel seu damunt. La Sílvia i les tres seguidores, per fer-se valer, els van imitar, mentre miraven de reüll la Raquel que, prudent, no gosava. 

Desprès  de la joia de la muntanya, del cel blau i dels cims nevats, fatigats per l’excursió i exultants de vida, van jeure i compartir entrepans i beguda. I van descansar. 

Eren ja les quatre de la tarda, quan un dels nois va fer notar que els núvols de ponent havien girat a nord i ara ocupaven una bona part, de fet una part inquietant, del cel visible. Era hora de tornar, no fos que els enxampés un aiguat amb llamps i trons. Van recollir i van començar a desfilar muntanya avall. El sender de baixada era estret i havien d’anar en fila índia. La Sílvia era la guia, la primera, seguida de la Raquel, amb qui durant el pícnic havia procurat fer-sa la bona amiga, el tercer era el Xavier, i seguia la resta, un darrera l’altre. I va començar a ploure, primer un finíssim plugim i després amb la pluja ja franca, la boira espessa es va fer present a estones, ara sí, ara no. El camí estret era ara pedregós i més d'una rebrincada alentia la marxa. 

Portaven ja una mitja hora caminant, quan la Sílvia es va aturar i va demanar a la Raquel que l’esperés, tenia que orinar i no volia quedar-se sola enmig d’aquella boira. En Xavier seria ara el guia del grup i no calia que esperessin, va dir la Sílvia. Tot i la pluja i la boira no hi havia problema, ella coneixia molt bé el camí, un sender molt ben marcat, i en un moment els atraparien. Era qüestió d’anar sempre avall, avall. La Sílvia va estar més  estona de lo esperable ajupida i quan van intentar atrapar el grup ja no va poder ser, els havien perdut de vista. Van cridar i cridar però les seves veus semblaven fondre’s en la boira. Ningú responia.

El grup va arribar a la vall quan començava a fosquejar. Van esperar inquiets l'arribada de la dues noies però l'espera va ser inútil. Després d'una hora ben llarga, i ben xops com sortint de l'aigua, ja diluviava, van alertar als mossos. Finalment, quan ja era fosc del tot, en mig de la mullena, van veure arribar la Sílvia. Anava sola. En Xavier va sortir disparat  per preguntar per la Raquel.

La Sílvia plorava i dubtava. No estava prou segura de si, davant del desencaixat Xavier, havia sabut dissimular la satisfacció de saber que a la Raquel mai la trobarien viva.