ARQUITECTURA I DECEPCIÓ
Llegint i rellegint amb sorpresa i consternació l’article del New York Times, vaig recordar, amb el cor trencat, l’última vegada que la vaig veure. Aquella nit, la dotzena de companys que més ens havíem fet durant la carrera, celebràvem el final dels estudis d’arquitectura de l'UPC. Un sopar en un restaurant de l’Eixample barceloní. Jo seia a la dreta de la Judith i l’Andreu, el graciós de la colla, seia a la seva esquerra. Abans de seguir amb el meu relat deixeu-me dir que, d’estudiants, la Judith era una noia molt atractiva i la més brillant del curs. Alta, metre setanta-vuit, a la seva cara, boca ampla i llavis grossos, hi destacaven uns immensos ulls blaus de mirada serena i intel·ligent. Segur que ja us podeu imaginar la de borinots que l’envoltàvem. A mi, em tenia el cor robat però em guardava de manifestar-ho. Entre tímid i acomplexat, físicament no donava la talla, en qüestions de noies era molt innocent. La primera part del sopar va ser molt agradable. Vam c...