ARQUITECTURA I DECEPCIÓ

 

Llegint i rellegint amb sorpresa i consternació l’article del New York Times, vaig recordar, amb el cor trencat, l’última vegada que la vaig veure. 

Aquella nit, la dotzena de companys que més ens havíem fet durant la carrera, celebràvem el final dels estudis d’arquitectura de l'UPC. Un sopar en un restaurant de l’Eixample barceloní. Jo seia a la dreta de la Judith i l’Andreu, el graciós de la colla, seia a la seva esquerra.

Abans de seguir amb el meu relat deixeu-me dir que, d’estudiants, la Judith era una noia molt atractiva i la més brillant del curs. Alta, metre setanta-vuit, a la seva cara, boca ampla i llavis grossos, hi destacaven uns immensos ulls blaus de mirada serena i intel·ligent.

Segur que ja us podeu imaginar la de borinots que l’envoltàvem. A mi, em tenia el cor robat però em guardava de manifestar-ho. Entre tímid i acomplexat, físicament no donava la talla, en qüestions de noies era molt innocent.  

La primera part del sopar va ser molt agradable. Vam compartir anècdotes de la carrera, vam recordar alguns dels professors més curiosos que havien tingut, els conflictes polítics de l’època, també presents a l’escola, els companys més reivindicatius, les vagues; uns temps de canvi inoblidables. I després del passat vam parlar del futur. Tots excepte la Judith, de fet l’única noia del curs, es van esplaiar amb les seves il·lusions, la majoria es delien per treballar en un equip d’arquitectes ben establert, millor de renom, i els menys preferien optar per muntar despatx propi. De tota la colla jo vaig ser declarat el rei de l’ambigüitat: pendent de la Judith només vaig ser capaç d’articular quatre paraules que venien a dir que no tenia ni idea de què faria ni què volia fer. Ella es limitava a observar i escoltar. Jo creia que especialment a mi, que per falta de projecte, em sentia absolutament avergonyit.

I com sol passar en aquesta mena de trobades, les ampolles de vi i cava, canviaven de mans, omplien copes i es buidaven. A les postres les llengües anaven deslligades i les paraules brollaven a raig. I en els brindis finals l’alegria, totalment desfermada, va propiciar les exagerades proclames d’eterna amistat, i el compromís fervorós de seguir-nos retrobant. Tot anava bé fins que l’Andreu, que fins aquell moment no s’havia prodigat massa i semblava una mica xispat, es va aixecar cerimoniosament per prendre la paraula. El silenci es va imposar:

- Proposo que per acabar la festa anem tots a ballar al Sutton---va proclamar aixecant la copa.

Sense excepció tots vam aplaudir la idea amb entusiasme, també jo, i de sobte, l’Andreu, aturant els aplaudiments amb gesticulació ostentosa, mirant-me teatralment, a mi, sí a mi, arrossegant la llengua però de manera entenedora, va afegir:

- Segur que en Joan, aquest era jo, serà immensament feliç. Tindrà l'oportunitat de dir-li ja d’una vegada a la Judith allò que és tan evident. 

El rostre de la preciosa Judith es va endurir a l’instant, un rostre en guàrdia, i jo, pobre de mi, vaig sentir que se m’encenien les galtes i em volia fondre. El desconcert i picades d’ullet que va seguir a les paraules de l’Andreu va ser cosa de pocs segons, uns segons que se’m van fer eterns. I la broma va acabar quan algú, no recordo qui, va proposar animadament demanar el compte i anar de pet cap al Sutton o potser fer una copa a un dels barets de Tusset. Mentre discutien les dues opcions, jo sentia ràbia i frustració. L’Andreu m’havia posat en evidència davant la Judith: l’evidència del que jo, fins aquell dia, no havia sabut veure: jo n’estava bojament enamorat.

No vaig anar al Sutton ni a fer una copa. Directa cap a casa. No gosava exposar-me ha haver de parlar amb la Judith. Amb una excusa barata, i amb la cua entre cames, em vaig acomiadar de tots i a ella, sense gosar mirar-la directament, estúpid que soc, li vaig fer un parell de petons, petons de circumstàncies. 

Aquella nit no vaig poder dormir i avui, vuit anys després, deixo caure el New York Times de les meves mans i intento sobreposar-me sabent que m'espera una nit molt llarga. Tot és massa entenedor.

Les pàgines especials del diari estan dedicades al prestigiós premi d’arquitectura Pritzker i a les obres guanyadores més impactants concedits per la fundació Hyatt des l’any 1979. En el monogràfic també hi surten alguns dels equips d’arquitectura més importants del món i als seriosos candidats al premi d’aquest any. Un d’ells és B&D Architects i la fotografia que l’acompanya és inconfusible: entre els 6 arquitectes hi destaquen uns radiants Andreu Masriera i Judith Vallmajor. L’article explica que els dos joves barcelonins són les noves incorporacions al despatx; experts en Gaudí, s’espera d’ells que aportin la renovació estètica, necessària i revolucionària, que trenqui d’una vegada l’abús del geometrisme arquitectònic imperant des de fa ja massa temps.   

No cal dir que els meus pensaments es remunten al famós sopar de celebració. El brindis final de l’Andreu no va ser innocent. Ho tenia tot pensat. Provocar la meva vergonya davant la Judith, la meva retirada, i ser ell el guanyador. Em dol. Jo estava enamorat i no ho havia sabut veure. I quan vaig tenir l’oportunitat vaig fugir com un covard. Hauria d’haver parlat amb la Judith. Intentar-ho. El meu caràcter tímid em va poder.

I ara un nou dolor em corrou i em fa mal. La gelosia professional. Si. Sento enveja de l’Andreu i sento enveja dels dos. Enveja del seu èxit professional. Radiants toquen el cel de l’ofici i jo, aquí, segueixo amb les meves classes de grau professional.