"DULEBSKY!"

 

No, home no! Veus Dulebskys arreu, em creia que això ja era història passada - em deia la meva dona. A Londres, a Berlín, a Islàndia. La teva obsessió ja fa riure. Au! Anem d’una vegada!   

A la multinacional farmacèutica l’Abraham Dulebsky era el meu cap i l’encarregat de la recerca de fàrmacs per la cura de la diabetis. Tenia un aspecte singular: alt i gros, ben cepat, els seus ulls negres petits i vius semblaven escorcollar-ho tot, com si res se li escapés. El seu caminar, una mica encorbat cap endavant, nas enorme com de bec d’ocell, i mirada inquisitiva, eren imposants. Tothom el valorava com a cap i respectava.   

I es va desfermar l’escàndol. Es van començar a publicar dades més que preocupants sobre els resultats de l’ últim desenvolupament: les seqüeles del nou fàrmac per curar definitivament la diabetis eren molt més greus que la pròpia malaltia. L’empresa, sense esperar el resultat de la corresponent auditoria, el va acomiadar sense contemplacions: a ell, a tot el seu equipi clar, també a mí. L’home es va defensar com va poder tot adduint estranyes maniobres de la competència per desacreditar-lo, no tant a ell com a la pròpia  farmacèutica. No se’n va sortir i mai sabrem la veritat absoluta del que va passar. Després d’aquella tan desgradable i vergonyosa història ens vam deixar de veure; de fet sempre vaig pensar que ell era l’únic responsable de l'escàndol. Amb aquesta taca en el meu currículum em va costar molt tornar a trobar feina en el meu sector, i només amb el temps i l’ajuda de psicòlegs, he deixat de tenir rancúnia a aquell home que tant va afectar la meva vida i mai podré oblidar.

El dia d'avui, 16 anys després dels fets malaurats, quan aquest matí passejava amb la dona per les ribes del Sena, mentre tafanejava les carpetes d'un dibuixant especialitzat en el lumpen urbà, la típica gent sense llar, un dels retrats, datat de tot just feia 4 dies, s’ha plantat al meu davant: em recordava el mateix Dulebsky!

I heu-me aquí en guàrdia.

Tot fent temps per l’hora del bateau-mouche, m’he dedicat a observar, intentant que no ho notés la meva dona, als desgraciats arrecerats contra les parets de les ribes del riu. Desprès d’una mitja hora de passeig, quan faltaven ja només uns quinze minuts per pujar a l’embarcació, la meva mirada s’ha fixat en un dels homes que bé podria haver estat el model de l’artista: era més aviat grossot, amb les  espatlles caigudes cap endavant, caminava fent tentines; mal vestia roba vella i bruta, i amb la ma esquerra aguantava un barret atrotinat demanant almoina. Empès per un viu desig d’esbrinar fins a quin punt s’assemblava a l’home que tan m’obsessionava, i disfressat d’un fals sentit caritatiu, m’he plantat al seu davant i li he deixat caure 4 monedes. Desprès l’he mirat amb deteniment i...: Ai las! Era ell! En Dulebsky en persona!

I no era un miratge, no era un dels meus deliris: rostre demacrat, ulls esmorteïts, res de la vivor d’antany, semblava malalt i en la seva cara demacrada el seu nas semblava engrandit. Primer no m’ha reconegut i m’ha mirat agraït per les monedes. Desprès, quan amb prudència li he dirigit la paraula, de sobte ha recuperat la intensitat de la seva antiga vigoria i m’ha etzibat amb energia: No em preguntis i fuig del meu davant! Ves! No et vull veure mai més!

Mentrestant, la meva dona, convençuda que era de nou víctima de la meva dèria, m’anava estirant per la màniga de l’abric i em seguia dient: Au! Anem d’una vegada o perdrem el bateau-mouche! I m'he deixat portar per ella, però amb molta recança.

Ara, com més ho penso, més malament em sento. Hauria d' haver insistit. Potser l’home necessitava la meva ajuda... 

 

Ramon Gallifa E.