"CAN CALOPA, TOT RECORDANT ANÈCDOTES"

 

Can Calopa és el lloc on amb la meva família vam tenir el privilegi de viure els gloriosos estius de la nostra infància i adolescència. Érem 7 germans i 12 anys separaven la germana de més edat del germà més petit. Cadascun amb la seva colla d’amics. En ser la casa gran i disposar d’un jardí ampli, amb taula de ping-pong, a la casa sempre hi havia moviment. L’estiu era època de llargues vacances escolars i des de just abans de Sant Joan fins a primers d’octubre, època de verema, ens dedicàvem al dolce far niente. Podria explicar moltes anècdotes d’aquella època, generalment tenyides d’innocència. En recordo però una d’especial en què la casa era protagonista; una mostra d’allò tan vell i conegut que l’entorn ajuda a crear històries i emocions.  

D’origen antiquíssim i estructura reformada l’any 1698, Can Calopa és un edifici a 4 vents de planta rectangular de tres nivells, baix, pis i golfes, i amb una teulada a 4 aigües. L’aspecte general és la d’una masia senyorial vella, antiga, però ben conservada. La planta és de 3 cossos perpendiculars a la façana principal i 2 cossos transversals, separats per 2 grans arcs i una pilastra, abans celler i actualment convertits en restaurant. El portal de la façana principal, que dona a un jardí interior, és de punt rodó de 13 dovelles i la resta d’obertures, finestres i balcons, són emmarcades amb pedres. A la façana principal hi destaca també un conjunt de 5 finestres ventiladores de les golfes amb arc de mig punt. A la façana del darrera hi han les  escales que salven el desnivell dels carrers de les façanes laterals, i també una casa que s’insereix com un queixal a la plaça de l’Esglèsia. 

La sala vermella ens imposava per la llum dels vidres vermells del portalet de sortida a la plaça de l’Església, i pel to general de la seva decoració modernista, obra de Puig i Cadafalch: damunt de 4 de les seves portes principals s’hi troben motius al·legòrics de les feines del camp a les 4 estacions, i també a les bigues i empostissat del sostre detalls florals i referències heràldiques. 

Per circumstàncies que no venen al cas, durant certs estius solíem tenir hostes, generalment britànics. No sé ells, però per nosaltres eren com escletxes de llum que ens feien entreveure altres mons possibles. Convivíem i ens agradava la gresca, fer-hi bromes i, les millors es repetien. Recordo especialment la de l’avi Pau i tota la casa, i especialment la sala vermella, amb la seva eterna penombra, n’era protagonista. 

Tot començava amb una mica de preparació i cal dir que havíem arribat a cert nivell de perfecció en la representació de la broma. Durant la tarda-vespre parlàvem de fantasmes i acudits de fantasmes, i d’antigues histories de crims i malvestats. L’antiguitat de la casa i els seus espais de penombra i racons amagats, ens ajudaven a crear l’ambient apropiat. Algú deixava anar, com aquell qui no diu res, que de vegades se sentien remors a les golfes. Abans de sopar, ja gairebé fosc, proposàvem fer-hi una visita: un espai immens calc dels cossos de l’estructura de la casa: 5 grans sales buides, plenes de silenci, cobertes d’una fina capa de pols que algú intencionadament i sentenciosament descrivia com una mostra d’absència de vida. Acabada la visita a les golfes baixàvem a sopar i, havent sopat, ja fosc del tot, algú desconnectava la llum general. Ara, a la llum de les espelmes, seguíem parlant amb veu baixa, el xiuxiueig suggeria que hi havia més coses que les ja dites i coses que era millor no dir-les en veu alta. Al cap d’una bona estona començaven els intencionats i encomanadisses badalls: hora d’anar a dormir. L’hoste, ja una mica tocadet, de fet tots ens autoimpressionàvem, acceptava agraït  que l’acompanyéssim al seu dormitori situat en un extrem solitari de la sala vermella, l’habitació que donava al carrer contrari de la plaça de l’església. La pujada per les escales grans des de la sala de baix, on fèiem vida, cap a la sala vermella de dalt era absolutament teatral: els set germans i l’hoste, il·luminats només per la vibrant llum d’unes espalmatòries, amb pas lent i arrossegant els peus, entonàvem, amb veu molt greu i ritme lent, una versió d’una coneguda, i una mica oblidada, cantarella popular: 

Qui s’ha mort? L’avi Cabot. Qui l’enterra? L’avi Serra. Qui li fa llum? L’avi Fum. Qui té la clau? L’avi Pau. Qui li plora? La senyora. Qui li riu? La perdiu. 

I llavors ja arribats a la sala vermella, amb les trèmules ombres que les espelmes projectaven a parets, sostre i terra, per treure dramatisme a la cosa i no passar-nos de la ratlla, en el precís moment en que la víctima veia que de la porta del seu dormitori sortia una llum que feia pampallugues, esclatàvem en una gran riallada. Hi entràvem plegats i què hi veiem? Algú totalment immòbil ficat dins del seu llit: talment un home vell que no era res més que un cap de Sant Pau, calb i barba blanca, de guix, amb cos simulat per un coixí i sabates sota el llençols. L’avi Cabot. Algú, des de baix, manipulava els ploms perqué tornés la llum general de la casa.

Era bonic i emocionant veure l’esglai de la víctima. I especialment veure com les hostes jovenetes buscaven la protecció dels meus germans més grans i la indissimulada alegria d’aquests en sentir-se abraçats. Jo era més petit i en prenia nota.