"LA MIGRANT HONDURENYA"

 

No aguanta al marit, maltractador, i vol fugir. Tampoc veu futur en un país malbarat pels seus dirigents: l’èxode del camp no té precedents, bandes criminals campen lliurament, la inseguretat és absoluta arreu. Plena de coratge, ha decidit emigrar a Los Angeles, Califòrnia, seguint els passos de la seva germana gran, i com han fet i fan milers i milers de compatriotes. Ho farà també pel futur de la seva filla petita, 5 anys. Ella marxarà primer i després recuperarà la nena que estarà a càrrec de la seva mare durant la seva absència. Disposa ja dels 3.000 dòlars exigits pels mediadors i 1.000 més pels imprevistos. Tot i els riscos ho veu clar. No estarà sola i li diuen que els guies són gent experimentada.  

Amb equipatge mínim, i diners ben amagats a les calces, es dirigeix a Tegucigalpa amb l’autobús de línia. En el punt de trobada es reuneix amb 16 joves més també disposats a fugir d’Hondures. Els 2 guies de l’expedició, els “coiotes”, parlen poc, en frases curtes, tallants i amb autoritat; més endavant sabrà que van armats. Ella entrega els 3.000 dòlars pactats. La ruta en autocar Tegucigalpa, San Salvador, Guatemala, Oaxaca, no presenta incidents remarcables. A cada etapa els coiotes són substituïts per una nova parella, tots freds i distants. A Mèxic les coses es compliquen. En dues ocasions la policia els hi demana diners amb l’amenaça de detenir-los. Paguen per intermediació dels coiotes amb la quasi certesa de que estan conxorxats amb els policies. Passen la nit, no en hostals segons lo acordat, sinó en cases mal equipades sovint sense dutxes ni latrines; no es poden rentar ni canviar de roba. A Sonora, mentre tots dormen, els coiotes s’emporten les dues noies més joves de l’expedició i l’endemà l’autocar segueix direcció nord sense elles. L’hondurenya i els companys de viatge, atemorits, no pregunten. Temen pel seu projecte i comprenen que ja és tard per fer-se enrere. La dona està espantada però pensar en la seva filla li dona força per continuar. A l’interminable desert de Sonora, a tocar del desert d’Arizona, el menjar escasseja, només porten galetes i fruits secs, i beuen de pous de qualitat dubtosa. El sol abrusador, inclement, i l'esgotament, fan la seva feina: peus nafrats, desmais, insolacions... Passen nits al ras. Arribats a la frontera, els coiotes els hi ordenen a crits baixar de l’autocar i els hi prenen tot: diners, rellotges...; els homes que s’hi oposen són colpejats sense contemplacions a cops de culata.

Sense guies, el grup camina vacil·lant sempre direcció nord. El desert no distingeix Arizona de Sonora, una pura continuïtat de paisatge immens i imposant, abans testimoni d’extermini d'indígenes i ara de les penes de milers i milers de persones fugint de l'extrema pobresa; un espai sense límits visibles, de terra àrid, erosionat, amb absència d’arbres i escassa vegetació. L’hondurenya segueix obstinada amb el grup capdavanter sense res per menjar i poquíssima aigua. La fressa del vent, els tristos udols de llops i coiots que els segueixen de lluny, i la intermitent i inquietant presència de zopilots carronyers, són els únics acompanyants. Ella, resistent, segueix amb energia renovada sabent que no està lluny del seu objectiu.

Helicòpters de la guarda fronterera, equipats amb finíssims sistemes de detecció, escombren el territori. Els migrants, cuitacorrent, s’amaguen com poden entre roques i l’escassa vegetació. Poc abans de Tucson, al sud de Phoenix, veuen alleujats la furgo sense finestres que els espera: ara van 15 en un vehicle preparat per tan sols 8 persones. Seuen en bancs laterals, frec a frec, sense possibilitat de bellugar-se, alguns a terra, però ja amb l’esperança ben dibuixada a les seves cares. I tenen aigua. Unes 2 hores desprès, per evitar els controls d’entrada a Phoenix, els fan baixar del vehicle i els transporten, per camins secundaris, en 3 viatges de 5 en 5, tots amuntegats a l’espai de la roda de recanvi, a les fosques i capiculats. La dona hondurenya va en el primer grup dels 5; les 2 hores més de trajecte, suportant la fortor d’altres cossos, se li fan eternes fins que la furgo entra en un garatge industrial de la ciutat. És el final del viatge. Els expedicionaris surten extenuats de l’amagatall però no tarden gaire en expressar la seva alegria entre plors i eufòria indissimulada. Un taxi privat, enviat per la germana de la dona hondurenya, l’espera amb un pack d’entrepans i aigua, i un sobre amb 400 dòlars pels homes de la furgo. 32 dies després de la seva sortida de Tegucigalpa, ara sí, es dirigeix cap al seu preuat objectiu: Los Angeles.

Dies desprès, ja refeta, rep la notícia que la seva mare, a Hondures, està greument malalta. Tem per la seva filla i s’entrega per ser deportada en vol directe Los Angeles –Tegucigalpa.