"PRIMERA COMUNIÓ"

 

I després d’haver forçat la porta del bany tot va canviar. 

    Els pares de la nena eren ben diferents: la mare de missa diària i autoritària de mena; el pare agnòstic declarat i de tarannà bonhomiós i observador. L’home deixava que la dona pugés la filla com ella volia, una bona cristiana i, d’acord amb el pacte, ella hauria d’acceptar que la nena anés a una escola laica, l’escola francesa de la ciutat. Tot i així, malgrat les diferències, marit i muller semblava que s’entenien.

    La dona, per compensar la falta de religiositat del marit, es va esforçar en educar la filla d’acord amb els seus principis: pregària diària abans d’anar a dormir i, a partir dels 4 anys, es va fer acompanyar per la petita a la missa dels diumenges. 

    I va ser en el darrer curs de primària, quan la nena faria 7 anys, que l’escola, a requeriment d’alguns pares, va plantejar la possibilitat que els nens i nenes d’edats compreses entre els 6 i 8 anys poguessin fer, si els pares ho volien, la primera comunió. En cas afirmatiu, l’escola, amb la parròquia del barri, facilitaria l’acte religiós, que seria únic i comunitari per tots els interessats. 

    La mare, ja uns mesos abans de l’inici del curs, s’havia dedicat amb autèntic fervor a alimentar la il·lusió de la filla: li ensenyava revistes amb vestidets de primera comunió, feia que s’imaginés vestida de blanc, roba de tul, marcant cintura, mantellina també blanca coronada de flors, mitges blanques i sabatetes de xarol també blanques. Com lluiria, preciosa com era, amb els seus ulls blaus i aquella cabellera rossa de la que n’estava tan ufana! La mare, des que la nena tenia uns dos anys, sovint la pentinava davant del mirall del tocador del bany sense deixar d’elogiar els seus preciosos cabells que ara, llargs com eren, li arribaven fins la cintura. A la nena, això de la primera comunió i vestir-se de princesa, era una idea que li entusiasmava. També algunes de les seves amigues farien la primera comunió, però ella estava ben segura que seria la més admirada de la festa.  

    Va ser la segona setmana de gener que l’escola, amb el rector de la parròquia del barri, va convocar als pares per donar detalls de l’acte religiós. Es va insistir en el seu caràcter voluntari, en la necessitat de preparació catequètica i, sobretot, es va insistir que s’evités donar a l’acte un sentit de lluïment i ostentació fora de l’esperit que el  Concili Vaticà predicava. A banda de fixar la data, el primer diumenge de maig, s’havia decidit com havien d’anar vestits els celebrants: els nens simplement amb pantalons foscos, llargs o curts, camisa blanca de màniga llarga, sense corbata ni corbatí, i un jersei o jaqueteta; per les nenes s’havia previst una simple túnica grisa consistent en una peça rectangular amb un forat al mig per passar-hi el cap, la túnica s’entallaria amb una senzilla cinta ampla, també grisa; l’escola s’encarregaria de proporcionar les túniques amb preus ajustadíssims. La notícia, per alguns pares, va ser rebuda amb autèntica decepció però cap d’ells va gosar fer cap comentari. La mare de la nena tampoc va dir res. No va parlar amb la filla del tema ni li va parlar més del vestidet blanc de tul. Va optar perquè la parròquia fes la seva; la nena, criatura i obedient com era, no hi posaria problemes. L'última setmana d’abril l’escola va fer entrega a les famílies de les capses amb les túniques grises. 

    Els diumenges eren els dies que la mare dedicava a la preciosa cabellera de la filla: amb molta cura l’ ensabonava, esbandia, assecava i pentinava davant del mirall del gran tocador del cuarto de bany.  I va ser l’últim diumenge d’abril, en l’operació del rentat de cabell, que la mare li va explicar les disposicions finals de la vestimenta de primera comunió. Va obrir la capsa de la túnica grisa i va desplegar el seu contingut. La nena va empal·lidir, els clotets de la seva preciosa cara es van fondre, els seus ulls blaus es van esmorteir, els llavis separar, la boca obrir lleugerament, els llavis aprimar...i segons desprès, en un atac d’histèria sense precedents, la nena va bramar com mai ho havia fet. La mare va entrar en pànic i va sortir disparada del bany per demanar ajuda al marit que, espantat, ja venia esperitat per veure què passava. No van poder entrar al bany. La nena s’havia tancat amb baldó i deixat de bramar sobtadament. Per més que li pregaven que obrís i els deixés entrar era inútil. El silenci era tota la resposta que n’obtenien. Desprès d’uns minuts que se’ls hi van fer eterns, van decidir forçar la porta. 

    La van trobar arraulida en un racó. En el terra hi havia una gran catifa de cabells escampats, eren les restes de la seva preciosa cabellera rossa. La nena no deia res. El seu cap, ara cot, es veia coronat per uns tristos cabells de tall curt i desigual. Lentament va alçar el cap i en la cara galtavermella, els seus ulls ara ben vius, van mirar primer les tisores que premia amb la ma dreta de manera decidida, i desprès va mirar fixament la seva mare. Uns ulls que parlaven d’odi encés.