"VOLTORS"

 

A l’alba, quan la llum de les estrelles dona pas a les primeres clarors del dia, els voltors de la colònia ja fa estona que estan desperts. La piuladissa exigent i creixent de les cries, la fam les alça dels nius, trenca el silenci del nou dia; fa dies que la carronya escasseja i algunes potser no sobreviuran.

I quan ja el sol incendia de llum els cims més alts, els animals adults saben que només cal esperar la pujada de l’aire càlid de les planes. Aleshores, alçaran el vol, empesos pels corrents ascendents, i amb les majestuoses ales ben obertes, voltaran i voltaran, en cercles amplis, i amb la seva aguda visió cercaran tossudes l’aliment vital que les cries insistenment reclamen i ells necessiten: carn de bèstia morta encara que sigui putrefacta.

I avui és el dia. La vaca, sola i perduda de fa dies, rau allí baix, ja sense vida. Els grans ocells l’han ullat i volten en cercles concèntrics perdent altura. Saben on van: directes al gran festí que tan esperen. Aterren amb la suavitat de les seves potes, ungles curtes i romes, i s’aturen, primer a distància prudencial. Després d’observar atents l’absència de competidors, colls erectes i mirada àvida, avancen cap a les restes de l’animal mort, d’entrada prudents, i després amb passes decidides, empenyent-se nerviosament amb les seves poderoses d’ales. És el mascle més vell qui va al davant. El seu temible bec ganxut inicia l’esquinçament, començant per les parts més toves, ulls, mamelles, i baix ventre. La resta ja no espera: s’hi llença amb fúria obcecada. Els seus becs estripen i arrenquen la carn morta. El seus caps s’enfonsen en les entranyes. Ara i adés s’hi capbussen i en surten: devorar, sortir, respirar, deglutir. Els colls pelats, carnosos i forts, enlluernen brillants de sang barrejada amb altres sucs d'animal mort. En menys de mitja hora la cobdiciosa i goluda fam ha buidat la vaca. Només en queda la carcassa.

I les aus aixequen ara el seu vol majestuós. Obedients al seu instint, tornen als nius amb les panxes ben plenes. Les cries esperen i saben que ja s’apropen. Els xiscles de fam i neguit han tingut resposta.

Quan els adults arriben, les petites, afamades, estiren els seus caps delitosos per rebre l’aliment regurgitat, carronya amb sucs gàstrics de les mares. Calmada la fam, el silenci, la pau, torna a la colònia. Les cries ben peixades deixen el seu piular cridaner i s’endormisquen fins que de nou els venci la gana i obliguin als adults a emprendre la volada.  

I al capvespre, quan el sol de ponent tenyeix el cel de roig encès, tota la colònia descansa. El voltor en cap, des de la roca més alta, contempla amb arrogància, coll ben estirat i ales esteses, la resta de la grupada. Un mascle jove es deixa veure i el repta. Fa unes passes endavant, separat dels seus congèneres, estira el coll i bat les ales. L’encontre és instantani, fulgurant. Tot un embolcall caòtic i violent de pols i plomes. En poc temps la sort es decanta. El voltor vençut tanca les ales i abaixa el coll ondulant-lo lentament d’un costat a l’altre. L’animal jove salta ara a la roca alta i contempla, ara ell amb arrogància, les aus de la grupada. El voltor vell, ferit de cap i ala, fuig mal-corrents, amb pas vacil·lant, disposat a deixar-se caure per l’espadat de la muntanya, mal obrir les ales i, si pot, volar lluny, ben lluny.