RELATS CURTS RAMON GALLIFA

(Seguint l’estela de Paul Fournel, Jacques Jouet, i Olivier Salon a En un oficio de hombres,  2015)   El meu ofici   és anar per tot arreu, a tots els racons del món. És un ofici d’homes. Primer, quan estàs sol predicant en els pobles, tothom et compra, i desprès, quan hi han altres predicadors, millor que busquis un altre lloc que sigui lliure de competència. Un ofici inhumà! Soc predicador. Soc predicador per convicció i ai!, la gent no sempre m’escolta, i fins i tot, a vegades, em tiren pedres i em fan fora o, pitjor, em volen cremar a la foguera. Vam tenir sants predicadors cristians, catòlics, protestants luterans, calvinistes, predicadors anglicans, anabaptistes, mormons, també testimonis de Jehovà, i predicadors d’una munió de sectes, també musulmans, xiïtes, sunnites, i predicadors del budisme, i de l’hinduisme, tots ells amb les seves múltiples variants, i també predicadors de beuratges i altres potingues contra l’alopècia i de milers de productes que t...

  ...sí, noi, avisa si sa noia ve o s’encova en un racó, sa carona i veure ses maneres suaus aviva sa meva ànsia: caure en ses mans i acariciar es seu cos seria vera comunió amorosa, això sí: si es seu nòvio em veiés, animaria es seus amics i m'acorarien, m’assassinarien. A còrrer, a córrer. Sé això: noies cercaré, nines enamoraré, ninones acaronaré o sense amors em marciré.

  CAFÈ CALENT Seuen a la taula de la cuina un davant de l’altre, ni parlen ni es miren. L’home, amb semblant seriós, fixa la mirada a la finestra contemplant les primeres clarors del dia que s’anuncia gris i boirós. Sense dir paraula ella li omple la tassa de cafè, just preparat, i desprès s’omple la seva. Solsament el so de la cullereta que remena sense necessitat, ell pren el cafè sense sucre, trenca el silenci.     CAFÈ TRIST Ella li tornaria a parlar però ja n’està cansada. Sap que s’haurà d’encarar a un dia més de tristor. L’únic que li arriba de l’home és el so de la cullereta quan remena el cafè calent que ella ha preparat. Com fa últimament, després ell s’aixecarà de taula, li farà un petó de circumstàncies, i no tornarà fins avançat el vespre.   CAFÈ AMARG L’home, mentre remena lentament el seu cafè massa calent, es diu que ja n’hi ha prou. No poder tenir fills no hauria de ser una tragèdia. El món ja és prou complicat i de gent no en falta. Però no s’en...

  A la plaça ja no hi cap ni una agulla. Hi ha molta cridòria, uns aquí i uns allà no pots ni parar ni badar. Tots vinga a comprar!   I ara un so fort, clamorós, total, s’imposa. Tothom calla. Lacais manats, armats amb alabarda i pals, fan camí cap a la plaça, són l'avantsala d’un tirà arrogant i malvat. La multitud ara calla. La por domina i glaça. Mutis a la plaça. I ai ! Ara, cosa d’uns instants, tot canvia: la multitud sí parla, somriu, crida, agraïda i joiosa. Oooh ! Or i plata a dojo ! Quina cridòria !   Visca i visca al Tirà. Aplaudim-lo. Dona or i plata.

  L’home a qui vaig ser entregada, que em va batejar amb el nom de Xi Fan Lian, va enviudar als 45 anys desprès de 18 de casat. La vida de parella no li va ser fàcil. Ella, primerament   dolça i responsable, passats els primers anys d’intensa vida amorosa, va canviar totalment. El seu caràcter, sense motiu aparent, es va tornar agre de mica en mica fins desplegar una personalitat capriciosa i exigent. Segons l’home, va arribar a l’extrem que volia que tot es fes exactament com ella volia. Fins i tot, en els últims mesos de convivència, li organitzava la vida fins el més mínim detall, quina roba havia de vestir, amb quins amics s’havia de fer, quins havien de ser les seves aficions...El menystenia contínuament davant de tothom i l’imposava la seva manera de veure les coses. Tot va ser molt complicat, fins l’extrem que els últims anys ja ni mantenien relacions sexuals, cosa que ell portava molt malament. I l’home, ja carregat de raons,   es va omplir de coratge prenent la ú...

6 mascles bípedes, satisfets encara que fatigats, i amb massa temps lluny del cau, duen a l'esquena un animal esquarterat. El cap, alt i musculat, va al davant; sap que la seva gent, farta de mal menjar arrels, insectes i altre menudeses, espera amb impaciència.  El cap està inquiet. Percep perill. Últimament se sent vigilat pel qui ara mateix li va al darrera, més alt i més ben cepat. Intueix que li cal decidir-se i ràpid. Ha d’actuar. Sense tardança.     L’última nit abans de l’arribada, nit negra sense lluna ni estrelles, mentre els altres descansen, s’aixeca amb cautela del seu jaç, agafa una gran pedra i, sense miraments, la deixa caure damunt del cap silent del mascle rival que s’esclafa talment una magrana. Els altres, cecs per la manca de llum, ben atents i espantats, callen. Els hi va també la vida.   A l’alba del dia emprenen la marxa. Ningú parla. Caminen en silenci. El cap, ara lliure d’amenaça, amb pas ferm se sent revalidat: l’animal que duen serà...