"LIPOGRAMA (NO O): FINAL A LA PREHISTÒRIA "

6 mascles bípedes, satisfets encara que fatigats, i amb massa temps lluny del cau, duen a l'esquena un animal esquarterat. El cap, alt i musculat, va al davant; sap que la seva gent, farta de mal menjar arrels, insectes i altre menudeses, espera amb impaciència. 

El cap està inquiet. Percep perill. Últimament se sent vigilat pel qui ara mateix li va al darrera, més alt i més ben cepat. Intueix que li cal decidir-se i ràpid. Ha d’actuar. Sense tardança.   

L’última nit abans de l’arribada, nit negra sense lluna ni estrelles, mentre els altres descansen, s’aixeca amb cautela del seu jaç, agafa una gran pedra i, sense miraments, la deixa caure damunt del cap silent del mascle rival que s’esclafa talment una magrana. Els altres, cecs per la manca de llum, ben atents i espantats, callen. Els hi va també la vida.  

A l’alba del dia emprenen la marxa. Ningú parla. Caminen en silenci. El cap, ara lliure d’amenaça, amb pas ferm se sent revalidat: l’animal que duen serà bàlsam pel clan i callarà a aquells que li discuteixen el lideratge.   

Arriben que ja és negra nit. A distància, veu la gent que salta i xiscla amb ritme frenètic, al repic greu de timbals, és ritme de festa. A la pedra dels sacrificis s’hi veuen magres restes d’animal, ben menjat, ben escurat. El cap entén que la gent, sense esperar, ha satisfet la seva fam. 

De repent mascles amb la cara pintada, brandant estaques llargues i punxegudes, mai abans vistes, barren el pas. Gent també del seu clan, igualment armats, és també amb ells: el repten i l’amenacen.   

El cap gira cua. Sap que el seu final és inevitable.

 


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

QUAN ELLA EM CRIDA

Imatge
  Quan ella em crida "Fosca? Fosca, vine cap aquí", jo hi corro embogida bellugant-me tota jo, la cua, el cap baix pendolant, i les orelles voleiant-me. Sempre  em crida per tocar-me, el cap, el coll, l'esquena, la panxa i l'entrecuix, els llocs que més m'agraden. I jo que m’hi poso bé. M'agrada com camina, com es mou, com em mira i com somriu. I sobretot m’agraden les seves mans, l'olor que fa, i m'agrada ensumar-la fins omplir-me ben endins, del tot, del seu aire.  Hi ha dies però que són diferents. Són dies tristos. No em crida per jugar ni per tocar-me. I es passa moltes hores estirada al llit i no diu res. A mi em posa molt trista, i quan la veig així, voldria jugar amb ella, però  ella no en té ganes. Només vol que estigui al seu costat acompanyant-la, però em vol quieta, molt quieta. A vegades, en els dies més tristos, em deixa fins i tot pujar al seu llit i estirar-me al seu costat. Aleshores la miro, no li trec els ulls de sobre, i quan fa aqu...
Més informació

"ALLÒ NO ERA VIDA"

Imatge
  L’home observa la banyera plena d’aigua calenta fumejant. Deixa a terra una ampolla de whisky oberta i una navalla d’afaitar ben afilada. Es despulla del tot i, a poc a poc, es fica dins l’aigua fins quedar ben estirat amb el cap enfora. Sense esperar massa, treu el braç dret de la banyera i agafa l’ampolla de whisky i en fa un parell de glops ben llargs. L’efecte de l’alcohol no tarda gaire en manifestar-se, ja fa hores que no menja. La lassitud que sent per tot el cos és tan forta que té temptacions de deixar-se anar, però no és aquesta la manera que ha decidit acabar. Amb esforç, es redreça una mica i agafa l’ampolla de nou i fa un parell de glops més. Al cap d’una estona se sent ja en disposició. Torna l’ampolla fora de la banyera, i palpant el terra agafa la navalla. Al mateix temps aixeca el braç esquerra i es mira les venes de la munyeca, tanca el puny ben fort, fins que les venes li queden ben marcades; sense vacil·lar gaire es fa un tall ben net i, en pocs segons, l’aigu...
Més informació

I VAIG SABER QUÈ HAVIA DE FER

Imatge
  Els del poble havien denunciat que en el mas de dalt alguna cosa dolenta hi devia passar: de la dona vídua, el seu fill i l’home que vivia amb ells, un tal Jaume Borràs, de malnom el “Bord", no se'n sabia res des de feia dues setmanes i era estrany, el Bord portava els conills a mercat cada dissabte, sense faltar. Quan la policia hi va fer acte de presència, només hi van trobar conills morts i plens de cucs, i de la gent res de res, com si la terra se'ls hagués endut.  La investigació seguia sense resultat però ahir, 5 mesos desprès de les primers denúncies, el noi, flac i mal vestit, es va entregar a la comissaria i aquesta és part de la seva declaració:   Va arribar el dia escollit per la mare per escapar-nos d’aquell home que la maltractava. Ell, com tots els dissabtes, amb 6 conills preparats, va agafar la furgoneta per anar al mercat i després, firar-se. No va tornar fins la nit ben entrada. Devia veure que  jo no era a la meva habitació i de dret es va d...
Més informació