"RECORDS DE VIATGE"

 

Admiro aquelles persones que tenen per costum muntar uns magnífics àlbums dels seus viatges, amb fotografies datades cronològicament, etiquetades i degudament comentades. Una mica indolent que soc, mai n’he estat capaç ni m’ho he plantejat. Sempre he sabut que em faltaria paciència i constància. 

I a falta de registres gràfics, quina mena de records conservo del meus viatges? La  memòria ha fet la seva feina  i no sempre entenc les seves raons. Allò que recordo, allò que primer em ve al cap, més que els grans museus, l’arquitectura urbana, els centres històrics, les grans catedrals, els paisatges impactants, que tot això també, són coses ben simples i alguna que altra anècdota viscuda una mica especial. 

Recordo per exemple les cares de gat que em semblava veure en la majoria de finlandesos; els paisatges erms d’Islàndia amb tota la gamma de colors de roques volcàniques imaginables; els gaiters escocesos tocant en una taberna de la Royal Mile d’Edimburg; l’incident amb unes gitanetes precioses intentant enredar-me amb qualsevol niciesa davant del Coliseu romà; la llum esclatant del Partenon, el sol enlluernador contra la blancor de les seves pedres i la nitidesa del bau turquesa del cel que l’envolta; els milers i milers d’oliveres de Kalamata, la seva vellesa i la seva esplèndida exuberància; la torticolis que em va agafar de tant mirar els gratacels de NY, tota un setmana per recuparar-me; la dansa del ventre de dones turques a Istanbul mentre homes bigotuts i panxuts introduïen diners a les seves calces comprant no sabia exactament què, pobre de mi només tenia disset anys. 

I no segueixo que seria un no parar.   

I de Sant Petersburg què és el que més recordo? A banda de les grans i àmplies  avingudes, d’aire francès, i únic a Rússia, el cabalós Neva, les riquíssimes esglésies ortodoxes amb les seves daurades icones, i sobretot l’extraordinari Hermitage, recordo especialment l’episodi del metro. 

Després de visitar sales i sales dels diversos edificis del gran conjunt museístic, vam disposar tornar a l'hotel. Era ja tard. Començava a fosquejar, estàvem exhausts i ens convenia una dutxa i reposar una estona per desprès assistir a una representació de les danses polovtsianes del Príncep Igor de Vorodín. Ens feia molta il·lusió i teníem les entrades ja comprades. Per anar a l’hotel ens calia agafar el metro i, per accedir a l’andana, calia baixar un parell de llarguíssimes escales mecàniques, sempre flanquejades per suposadament atents vigilants septuagenaris. Just quan entràvem a l' andana arribava un tren que frenava per aturar-se al fons de la llarga estació. Calia córrer si no el volíem perdre i haver d'esperar el trens següent fins no sabíem quan. Corríem i la meva dona anava al davant. Jo sentia plom a les cames, el dia llarg de museu em passava factura. Ella m’esperonava i em costava seguir-la. Mentre m’esforçava, tot cor i esbufegant, vaig veure com ella girava el cap, tensa i alerta, mirant més enllà per damunt de les meves espatlles. Mentre corria el seu gest em va fer recordar el primer que vaig veure en arribar a la llarga i sòrdida andana: un grupet d'uns quatre o cinc homes, joves i fibrats, de cares fosques, que em miraven. I vaig seguir corrents sense girar-me. El tren ja havia parat feia una petita estona i la meva dona, ja dins del vagó ple de gent, seguia apressant-me, ara amb esperit suplicant. Vaig entrar empenyent la gent sense miraments, forçant el fer-me lloc i tot sentint-me empès també per darrera just quan les portes es tancaven. I vaig intuir que amb la meva entrada apressada havia expulsat a alguns viatgers del tren. Ho sentia per ells, però jo estava salvat. Amb la tranquil·litat de la posició guanyada vaig girar-me com vaig poder, entre olors i gent suosa que m’emparedava, per veure la cara de pam que feien els desplaçats a l’andana. No eren passatgers, eren els joves fibrats que havia vist a la solitària andana. Però jo no en vaig sortir indemne. Palpant-me les butxaques ja no tenia cartera. 

I mirant al meu voltant, com si demanés ajuda, em va semblar que un dels meus veïns del metro, que tenia a tocar, era un dels paios que m’havien fotut la cartera. I què podia jo fer o dir? No res. No parlo rus i encara que el parlés com el mateix Tolstoi no en trauria res. Ben contrariat vaig pensar en la inutilitat dels vigilants de l’andana. Septuagenaris com jo imaginava les raons de la seva immobilitat. Em va venir al cap que les ovelles envoltades de llops voraços és millor que no es facin notar.

A part dels diners, targetes de crèdit i documentació personal, també les entrades per l’espectacle de la nit havien volat. Les danses polovtsianes haurien d’esperar.