"HISTÒRIES PER RECORDAR"

Can Calopa és el lloc on teníem el privilegi de viure els gloriosos estius de la nostra infància i adolescència. Érem 7 germans i 12 anys separaven la germana gran del petit, qui us parla. La casa disposava d’un jardí ampli, amb taula de ping-pong, i sempre hi havia moviment. Era època de llargues vacances escolars i ens dedicàvem al dolce far niente. En podria explicar moltes d’anècdotes d’aquella època, totes en general tenyides de gran innocència. En recordo però una de molt especial, en la que tots els germans hi interveníem, i en què la casa era protagonista; una mostra d’allò tan vell i conegut que l’entorn ajuda a crear històries i emocions.  

D’origen antiquíssim i estructura reformada l’any 1698, Can Calopa és un edifici a 4 vents de planta rectangular amb tres nivells, baix, pis i golfes, i teulada a 4 aigües. L’aspecte general és el d’una masia senyorial vella, antiga, però ben conservada. De la casa, per centrar el meu relat, he de destacar especialment la sala vermella. Es troba a la primera planta i té un portalet de sortida a la plaça de l’Església que es troba a un nivell més alt que la planta baixa. La sala imposa. La poca llum que deixen passar els petits vidrets vermells de les finestres del portalet, la tenyeixen de manera llòbrega, un pèl sinistre. El to general de la sala, mobiliari, parets i portes, és entre noucentista i modernista: les 4 portes principals estan emmarcades amb al·legories de les feines del camp a les 4 estacions, i també a les bigues i empostissat del sostre, s’hi observen detalls florals i referències heràldiques. 

Per circumstàncies que no venen al cas, durant els estius solíem tenir hostes, generalment britànics. No sé ells, però per nosaltres eren com escletxes de llum que ens feien entreveure altres mons possibles. Convivíem i ens agradava la gresca, fer-hi bromes, i les millors es repetien. Recordo especialment la de l’avi Cabot. L’hoste del moment, diguem un noi o una noia anglesa, era la víctima escollida, i els germans els diguem-ne cruels victimaris. I la casa, especialment la sala vermella, amb la seva eterna penombra, l’escenari ideal.Tot començava amb estudiada preparació i cal dir que, per repetició, havíem arribat a cert nivell de perfecció en la representació de la broma. Durant la tarda-vespre del dia escollit, millor els dies curts de finals d’agost, parlàvem de fantasmes i acudits de fantasmes, i a poc a poc introduíem històries antigues de crims i malvestats. La casa, mobles pesants, espais de penombra, i racons amagats, ajudava a crear l’ambient apropiat. Algú deixava anar, com aquell que no diu res, que de vegades se sentien remors a les golfes; un espai immens calc dels cossos de l’estructura de la casa: 5 grans sales buides, plenes de silenci, cobertes d’una fina capa de pols. Algú, abans de sopar, ja gairebé fosc, proposava de fer-hi una visita. El germà que feia de guia descrivia els espais buits com espais morts, sense vida, mentre la resta guardàvem un silenci entre respectuós i temorós. Acabada la visita baixàvem a sopar, i és aleshores que es parlava d’un parent, un rebesavi llunyà, assassinat de manera esfereïdora amb detalls escruixidors i també de la pena capital pública dels assassins penjats a la forca. Havent sopat, ja fosc del tot, algú desconnectava la llum general i, clar, culpàvem al mal servei de la companyia elèctrica. Ara, a la llum de les espelmes, seguíem parlant amb veu baixa, el xiuxiueig suggeria que hi havia més coses que les ja dites, però que era millor callar-les. Al cap d’una bona estona començaven els intencionats i encomanadisses badalls: hora d’anar a dormir. L’hoste, en aquests moments, ja mostrava signes evidents d’estar tocadet; de fet tots, imbuïts del paper que representàvem, perfectes actors, estàvem una mica espantats. El noi o la noia forastera, l’hoste, ens agraïa que l’acompanyéssim al seu dormitori, situat precisament en un extrem solitari de la sala vermella. La pujada per les escales grans de granit des de baix de la casa, on fèiem vida, cap a la sala vermella, era absolutament teatral: els set germans i l’hoste, il·luminats només per les vibrants flames d’unes espalmatòries, avançàvem amb pas lent i arrossegant els peus. Aleshores, com si volguéssim animar la comitiva, entonàvem amb veu baixa, greu i ritme lent, una versió d’una coneguda, i una mica oblidada, cantarella popular: 

Qui s’ha mort? L’avi Cabot. Qui l’enterra? L’avi Serra. Qui li fa llum? L’avi Fum. Qui té la clau? L’avi Pau. Qui li plora? La senyora. Qui li riu? La perdiu. 

I llavors ja arribats a la sala vermella, amb les trèmules ombres que les espelmes projectaven a parets, sostre i terra, per treure dramatisme a la cosa i no passar-nos de la ratlla, en el precís moment en que la víctima veia que de la porta del seu dormitori sortia una llum que feia pampallugues, esclatàvem en una gran riallada. Hi entràvem plegats i què hi veiem? Algú totalment immòbil ficat dins del seu llit: talment un home vell que no era res més que un cap de guix d’un sant, un Sant Pau calb i de barba blanca, i sota una manta un coixí i sabates que feien l’efecte buscat. I tots a una cridàvem: l’avi Cabot, l’avi Cabot. Algú, des de baix, manipulava els ploms perqué tornés la llum general de la casa.

Era bonic i emocionant veure l’esglai de la víctima. I especialment m’agradava veure com les hostes jovenetes buscaven la protecció dels meus germans més grans i la indissimulada alegria d’aquests en sentir-se abraçats.

Jo també volia ser abraçat però era massa petit. En prenia bona nota.