"L'HOME QUE VIVIA EN EL TERRAT"

L’Hipòlit malvivia a precari en el terrat del carrer de la Pujada 33, en una mena de construcció minúscula, poc sòlida, construïda sense llicència municipal. Era de sostre baix, d’uralita, i no feia més de 20 metres quadrats. L’habitacle, si és que se’n podia dir així, tenia dues habitacions. A la petita, sense finestra, hi dormia. Només hi tenia un matalàs i un orinal que quan calia buidava directament al desaigua del terrat. Feia vida, si d’allò se’n podia dir vida, a l’altre habitació. Tot el que hi havia era una simple caixa de fusta, que feia de taula, una cadira vella de boga, un parell de capses de cartró amb roba entaforada, i una galleda per les restes del menjar que arreplegava de les deixalles del mercat. De dia, l’habitació, en prou feines s’il·luminava amb la llum del sol que es colava per una finestreta de vidre esquerdat reforçat amb cinta adhesiva,  i de nit l’Hipòlit feia servir les cues d’espelma que el capellà de la parròquia tenia a bé proporcionar-li. 

L’Hipòlit era un pidolaire que es considerava afortunat. No havia de témer els riscos de viure al carrer. Pero l’home, brut i descurat, no queia bé a la gent de l’escala. Darrerament, el mal menjar, el fumar sense parar, i sobretot la beguda, li passaven factura. Tot i els seus 50 anys n’aparentava una vintena més. Home barbat, no es rentava i la roba li pudia. El veí de més antiguitat, el que vivia en el segon pis just sota el terrat, quan el va llogar, l’Hipòlit ja hi malvivia al seu damunt. Les protestes al propietari de la casa van ser inútils, es feia l’orni: l’Hipòlit era un okupa i ell dels okupes, no en volia saber res. Els dos únics veïns de l’escala van decidir que ja n’hi havia prou. Amb molt bones paraules, van parlar amb l’Hipòlit: les condicions en què vivia no eren les més convenients: no eren higièniques, i no era just que allà dalt hi hagués d’aguantar les inclemències del temps: el fred rigorós de l’hivern i la calor insuportable de l’estiu, i que l’assistent social del barri li podia gestionar l’acollida d’alguna de les associacions benèfiques de la comarca; proporcionar-li, en definitiva, una vida incomparablement millor.

Però l’Hipòlit, assilvestrat, es feia el desentès. Li agradava anar a la seva i temia que, fos qui fos que l’acollís, no deixaria de controlar-lo i perdria la llibertat, el seu bé més preuat. La insistència de l’assistent social, i també la del rector de la parròquia, no van funcionar. Tossut, no acceptava cap de les propostes que li feien. Va ser aleshores que els dos inquilins, ja farts i de comú acord, van passar a l’acció: van contactar amb uns matons antiokupes perquè fessin la seva feina. Aquests, d’aspecte intimidador, van pressionar a l’Hipòlit perquè acceptés alguna de les propostes de l’assistent social. En una setmana havia de donar la seva conformitat i, en cas contrari, ells no es quedarien quiets. Espantat com mai, i dominat per la por, la rancúnia que l’Hipòlit ja sentia envers els veïns de l’escala, es va convertir en odi punyent i d’urgència venjativa. 

Però la setmana que li van concedir els matons per respondre va ser una setmana ben especial. Les continues llevantades i vents huracanats, s’havien endut la sorra de les platges. Les rieres desfermades havien llençat dotzenes de cotxes a la mar embravida, es sabia de sis persones desaparegudes, probablement atrapades en els seus vehicles, i els danys materials eren quantiosos. Els bombers i les ambulàncies no donaven a l’abast, la policia intentava frenar l’inevitable pillatge, l’ambient era caòtic. La catàstrofe empetitia el Glòria de l’any 2017. 

L’Hipòlit, en el seu habitacle ple de goteres, moll fins els ossos, tremolant de fred i febrós, va sortir al terrat, ignorant la pluja inclement, regalimant i fent tentines. Portava entre les mans un garbuix de roba molla i es va dirigir al desaigua del terrat. Mentre el taponava, ferm i decidit, observava amb satisfacció que l’aigua acumulada no parava de pujar i, tot i el seu estat  lamentable, somreia de satisfacció: imaginava que ben aviat l’aigua baixaria torrencialment escales avall, rebentant-t’ho tot, s’enduria les portes de l’escala per endavant i inundaria els pisos d’aquells malparits, que bé s’ho mereixien.

L’estructura de l’edifici no va tardar gaire en ressentir-se. L’immoble es va esfondrar amb estrèpit somort per l’immens fragor del temporal.  

Els bombers i les ambulàncies, per les moltes altres urgències de l’insòlit episodi, es van fer esperar. L’Hipòlit, els dos veïns i les seves famílies, engrandirien la xifra de damnificats.