RELATS CURTS RAMON GALLIFA

Es tanca una porta, se’n obra una altra  A la vila de la vall, envoltada de prats i pinedes, s’hi vivia força bé, encara que de distraccions no n’hi havien pas gaires. En Prudenci, el seu escombriaire, havia conegut l’Estefania en el programa de la tele “Trobi parella”. Es van caure en gràcia i, per sorpresa del presentador del programa i de tothom, van decidir viure plegats. Eren tan diferents!  Ell era bonhomiós, tranquil, i amb la seva feina, que feia amb cura i dedicació, se'l veia feliç. Cada matí escombrava els carrers i buidava les papereres i de nit, amb el seu carro arrossegat per una mula vella, recollia les escombraries.  Ella era especial. Capritxosa i somiadora, li agradava cridar l’atenció. Vestia pantalons amples de tiro baix, samarretes ajustades, lluïa tatuatges i un pírcing que li penjava del llavi inferior. Tocava la flauta dolça i ballava amb gràcia seductora.  La relació no va durar, no podia durar. Ella el veia conformista, poc ambiciós ...

  Quin error de vida, estimada. No hi ha prou llàgrimes per plorar-la.   Catorze pisos i només una escala. Un lloc vell, caspós i lamentable. Lamentable com la nostra història.   Per la finestra, la negra nit. Fums i flames. Una  dansa macabra.   Sirenes que udolen. Bombers, ambulàncies Gent terroritzada que crida i xiscla. Auxili ! Ajudeu-me !   Socors !   I el record inesborrable em treballa. M’enfonsa. No va quedar res. Sense salvació, ni redempció. Tot va ser massa gran. Tu m’escridassaves. I jo, bloquejat, no reaccionava. Córrer ! Córrer ! Em cridaves. I jo, arraulit i covard, em vaig negar a escoltar-te.   Només volia desaparèixer !   I ell desesperat: Pare. Mare. Veniu. Veniu. No em deixeu. No parava de cridar. I tu, com una boja, t’hi vas abraonar. T’hi vas llençar. I tot va ser inútil: Dues vides estroncades.   Els meus ulls, i tot jo, us van plorar fins que se'm van ac...

  Els pares de la nena estaven tot cofois preparant la seva primera comunió. S’havien aplicat en educar-la, ja de ben petita, en l’oració i els bons costums cristians, recuperant ells mateixos la pràctica religiosa que feia temps havien abandonat: pregària diària abans d’anar a dormir, i la mare feia que, a partir ja dels 5 anys, la criatura els acompanyés a la missa de precepte dels diumenges. Calia donar exemple.       En el darrer curs de primària, als 7 anys de la filla, l'escola, l'escola de les Dames Negres, va convocar als pares de totes les nenes que farien la primera comunió, per donar els detalls de l’acte religiós; amb la presència del senyor rector de la parròquia, també van insistir amb la necessitat de la preparació catequètica corresponent. I clar, van apuntar-hi la nena. Ella era llesta i aplicada, i com els pares una mica ingènua. Diàriament, desprès de l’oració d’abans d’anar a dormir, li agradava que la mare li expliqués coses de religió i s...