"LA TRANSFORMACIÓ"


Es tanca una porta, se’n obra una altra 

A la vila de la vall, envoltada de prats i pinedes, s’hi vivia força bé, encara que de distraccions no n’hi havien pas gaires. En Prudenci, el seu escombriaire, havia conegut l’Estefania en el programa de la tele “Trobi parella”. Es van caure en gràcia i, per sorpresa del presentador del programa i de tothom, van decidir viure plegats. Eren tan diferents! 

Ell era bonhomiós, tranquil, i amb la seva feina, que feia amb cura i dedicació, se'l veia feliç. Cada matí escombrava els carrers i buidava les papereres i de nit, amb el seu carro arrossegat per una mula vella, recollia les escombraries. 

Ella era especial. Capritxosa i somiadora, li agradava cridar l’atenció. Vestia pantalons amples de tiro baix, samarretes ajustades, lluïa tatuatges i un pírcing que li penjava del llavi inferior. Tocava la flauta dolça i ballava amb gràcia seductora. 

La relació no va durar, no podia durar. Ella el veia conformista, poc ambiciós i de fer una feina que no tenia cap mena d'interès. El dia després de la Festa Major, aprofitant que el personal del circ ambulant plegava veles, va fugir amb ells; males llengües deien que la nit abans l’havien vist pujada de to amb el director del circ. A n'en Prudenci, decebut, el corc del desencant el va deixar ensorrat; seguia complint com a bon escombriaire, no hi havien queixes, però sabia que estava tocat.  

Per matar la seva soledat i decepció, el jove va començar a freqüentar els dissabtes per la tarda el bar del poble. Cafè, copa i parlar amb amics i coneguts eren el seu únic consol. Uns tres mesos desprès que l’Estefania el deixés, un dissabte de novembre, quan es disposava a pagar la seva consumició i abandonar el local, en el televisor, sempre engegat, hi va veureu una escena que li va cridar l'atenció. Es va acostar a l’aparell per veure-la millor, i tot d’una, com una revelació, va entreveure la possibilitat d'un futur diferent, una possibilitat de canvi. En el diari comarcal va llegir que estaven fent una pel·lícula de Federico Fellini, de títol poc corrent, 8 ½. 

La resta del dissabte i tot el diumenge, en Prudenci va estar donant voltes a la idea suggerida per l'escena de la pel·lícula, no se la podia treure del cap; com més hi pensava més atractiva li semblava. Ja decidit, el dilluns pel matí va anunciar a l’ajuntament que deixava la feina. No li van posar cap pega, d’aspirants no en faltaven. A continuació, a la drogueria va comprar uns pots de pintura, pinzells, aigua ras i paper de vidre. Es va passar tota la tarda del dilluns, i també el dimarts, pintant el seu carro d'escombraries i el va deixar ben acolorit i llampant. La mula s’ho mirava tota encuriosida, no sabem si per l’olor de les pintures encara fresques o per l'esclatant lluminositat del carro transformat. En Prudenci, per acabar la feina, va col·locar un pal de dos metres al bell mig del carro pintat, i hi va lligar a com si fos una vela, un llençol vell on hi va pintar una calavera. En acabat, es mirava satisfet el seu carro ara transformat en un alegre i inofensiu vaixell pirata. 

I no va ser fins dissabte matí que es va deixar veure entre els convilatans. Disfressat de pirata dalt del seu vaixell fantàstic i la mula engalanada, repartia caramels a dojo i la canalla exultava i saltava per atrapar-los. A continuació es va formar una fantàstica rua: al front Prudenci dalt del seu vaixell pirata tirat de la mula, i desprès petits i grans, al so de la banda municipal afegida a la festa. La gent aplaudia i gaudia d'entusiasme i el Prudenci vessava de felicitat. A l’hora de dinar, acabada la desfilada, els carrers, en un vist i no vist, es van buidar. També el Prudenci i el seu vaixell pirata van fer mutis com els actors de teatre quan s’abaixa el teló. Per la tarda, amb la gent de nou al carrer per continuar la gresca, a n’en Prudenci i el seu vaixell pirata no se’ls hi va veure el pèl; tampoc el diumenge, ni el dilluns, ni el dimarts ni les setmanes següents. S’havien fet fonedissos. 

La gent decebuda no sabia què pensar. Preguntaven pels pobles del voltant i ningú els havia vist: ni al jove Prudenci, ni al vaixell pirata, ni a la mula vella. Finalment, gràcies als preparatius de la nova Festa Major se'n va tenir alguna notícia. Es deia que en el circ ambulant que vindria puntual com sempre, una de les principals atraccions era en Prudenci amb el seu vaixell pirata tirat de la mula. 

I va ser així. Hi apareixia estàtic i majestuós, amb un mocador al cap, un ull tapat, i brandant una espasa com si dubtés de si havia de tallar el cap d’una jove captiva plena de tatuatges i un ostentós pírcing al llavi, que no parava de tocar la flauta i ballar per complaure’l. 

Més enllà de l’espectacle sabem que ella, la captiva, n’està, ara sí, ben enamorada.

(Repte d'un text curt de Dora Garcia: Un joven basurero, abandonado por su mujer, convierte una noche su camión de basura en un barco pirata)


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

QUAN ELLA EM CRIDA

"ALLÒ NO ERA VIDA"

I VAIG SABER QUÈ HAVIA DE FER