RELATS CURTS RAMON GALLIFA

BLANCOR DE SUDARI Nàufrag d’oceans infinits, perdut en el seu immens desert, fa dies que no dorm. La blancor de la lluna entra pels finestrons entrebadats, i il·lumina els llençols en anunci de sudari.   Cap cot, pas lent, i arrossegant el peus, abandona el seu desolat i gastat territori testimoni de tantes batalles perdudes. I camina obstinadament camí de ponent, seguint l’ombra allargassada que la lluna projecta al seu davant. I a l’ampla i sorrenca platja, davant del mar encalmat, retut s’abandona, i jeu.   La nit serena reviu en la seva foscor, i milions d’estrelles encenen el firmament. Des de la seva petitesa, l’home inquiet i anhelant, s'interroga. Sent la intensitat de la seva dilució, cos i ment, formant part d’un tot. Un tot amb la nit, el cel i les estrelles. Meravellat, percep la consciència d"un present etern, d'una pau infinita. La pau de l'absolut no res. La lluna plena ja blanqueja el seu cos ara inert.   DELIT DE VIDA Des del turó del far, a la roca mé...

Els records de la meva primera infància no són gaires, la majoria esborrats per la distància del temps. Gràcies però a una fotografia que conservo d’aquella època feliç, puc recordar el matí abans que el fotògraf accionés el disparador fotogràfic.  És l’estiu de l’any 1950. A l’ample escala de quatre graons que separen els dos nivells del jardí, hi seuen, mirant l'aparell fotografic, els set germans que érem. És una fotografia en blanc i negre, i seiem per ordre d’edats. A l’extrem dret, hi ha la germana gran, 14 anys, mirada pensativa i absent, i a l’extrem esquerra estic jo, el petit de la colla, 1 any i 9 mesos. Tinc la mirada emmurriada i agafo ben fort, amb la ma dreta, un objecte que, a la fotografia, no es veu bé què és. A la meva esquerra, hi tinc el germà que em precedeix en edat, 3 anys, té una nina sense roba, ben agafada entre les dues mans i amb el cap abaixat mira de reüll a la càmera, amb satisfacció no exempta però d'un punt de dolenteria. Entre ell i la gran,...