RECORD DE PRIMERA INFÀNCIA

Els records de la meva primera infància no són gaires, la majoria esborrats per la distància del temps. Gràcies però a una fotografia que conservo d’aquella època feliç, puc recordar el matí abans que el fotògraf accionés el disparador fotogràfic. 

És l’estiu de l’any 1950. A l’ample escala de quatre graons que separen els dos nivells del jardí, hi seuen, mirant l'aparell fotografic, els set germans que érem. És una fotografia en blanc i negre, i seiem per ordre d’edats. A l’extrem dret, hi ha la germana gran, 14 anys, mirada pensativa i absent, i a l’extrem esquerra estic jo, el petit de la colla, 1 any i 9 mesos. Tinc la mirada emmurriada i agafo ben fort, amb la ma dreta, un objecte que, a la fotografia, no es veu bé què és. A la meva esquerra, hi tinc el germà que em precedeix en edat, 3 anys, té una nina sense roba, ben agafada entre les dues mans i amb el cap abaixat mira de reüll a la càmera, amb satisfacció no exempta però d'un punt de dolenteria. Entre ell i la gran, la resta dels germans, són quatre, tenen expressions entre pilles i enjogassades pròpies del benestar i moment especial que vivíem. 

I és així com recordo, o potser com m’agrada recordar, aquell dia. Una estona abans que ens coloquin ordenadament a l'escala per retratar-nos, jo tinc la nina i jugo amb ella. El meu germà me la treu de les mans amb violència desllorigant-li les articulacions. Em poso a plorar desconsoladament. La meva mare m’auxilia. Em recull del terra i m’agafa entre els seus braços amorosos. La mare m’omple de petons i em dona un monederet metàl·lic fent-hi dringar unes poques monedes. Paro de plorar i em deixo amanyagar. 

En el record vull pensar que, en aquell moment, m’importaven més les carantoines dolces de la mare que el monederet a canvi de la nina.