CAL MATAR A CRONOS

 

Aristopoulos, amb la mirada extraviada i pas vacil·lant, va entrar a la biblioteca decidit a resoldre el seu neguit persistent. ¿Per què la humanitat és tan desgraciada? 

En el racó de Religions i Mites, va llegir de nou en el Llibre I d’ Apol.lodor. Cronos, el déu del temps, fill d’Urà i pare de Zeus, no li queia bé. El veia com el responsable de tots els mals. Una passat ple de guerres, crueltat, misèria i fam...i perspectives de futur més que magres; funestes: més guerres, més violència i més destrucció. Tant de bo, pensava, el temps fos una il·lusió i tot plegat un malson d’un deu bromista, juganer i malvat. 

Estava decidit: Cronos era el culpable. Enardit per la seva clarividència, es va veure a si mateix liderant la rebel·lió contra ell. Zeus que temia a Cronos, devorador dels seus germans, segur que se l’escoltaria. I sí. Se’l va escoltar i el va ajudar. Va forçar l’exili de Cronos a l’Hades i el temps es va aturar. No més guerres, no més fam, no més misèria. 

Els planetes, les estrelles i les galàxies van deixar de giravoltar, i la llum va deixar de viatjar. Només hi havia present i res succeïa. I a les terres habitades tampoc passava res. L’ abans i el després van deixar de ser, i el principi de causalitat va col·lapsar.   

Però els deus menors de l’Olimp Còsmic s’ho miraven inquiets. Neguitejaven. S’avorrien de solemnitat. El tedi del no res els debilitava i les converses de queixa entre ells van començar a proliferar. Hera, l’esposa de Zeus sempre atenta, va advertir al seu marit. “Hi has de fer alguna cosa. Condemnant Cronos has plantat la llavor de la revolta, l’avorriment absolut. El teu regnat perilla”. 

I Zeus se la va escoltar i va reaccionar. Cronos va ser restituït. De nou els astres del firmament van giravoltar i la llum viatjar. De nou les pobres criatures humanes van haver de maldar i patir per sobreviure passant fred, menjant carn crua i desconeixent el futur immisericordiós que els esperava. 

I Aristopoulos, ple de bons sentiments com un Prometeu qualsevol, quan maldava per robar el foc de l’Olimp per alleujar el dolor dels homes, en un tres i no res es va veure despullat i lligat a  una roca amb el ventre nu. I quan una àguila enorme se li acostava perillosament... 

Toc, toc, toc. La senyora de la neteja de la biblioteca, amb uns copets a l’esquena i unes lleus paraules per no espantar-lo, el va desvetllar del seu atordiment. Alleujat, es va aixecar de la cadira, va  excusar-se amb unes paraules inintel·ligibles, i va decidir que això del temps no podia ser. Cronos havia de ser derrotat de nou i tot aturat.  En aquell  moment va decidir que visitaria l’Olimp per parlar de nou amb Zeus. 

A la porta de la biblioteca quatre homes forçuts vestits de blanc l’esperaven. No era la primera vegada que s’havia escapat del psiquiàtric central d’Atenes.