RELATS CURTS RAMON GALLIFA

A la paleta, el Blau, el Vermell i el Grog esperen que l’artista mallorquí els hi enfonsi pinzells, rasquetes i altres estris per barrejar-los i empastar-los a la tela on un cap demoníac de nas llarg i punxegut, dibuixat amb carbonet, espera pacient. Vermell: I què farà ara aquest? Com ens barrejarà? No ho veig clar, aquest cap no m’acaba d’agradar, em recorda un dimoni. Que lluny estem dels vells temps quan homes tan diferents com Rembrandt, Caravaggio, Mondrian i tants altres ens feien brillar i avui som admirats arreu del món.   Groc :: O quan Van Gogh, el meu preferit, ens barrejava amb una passió que gairebé cremava el llenç. Fins i tot Picasso i Dalí jugaven amb nosaltres com si fóssim alquímia pura! Blau : Ostres Van Gogh. Amb ell he viscut moments de glòria. Però ara… No sé. Sembla que molts dels artistes més reconeguts passin de nosaltres. Mireu per exemple Ai Weiwei: treballa amb materials potents, contundents, i en grans espais, però nosaltres gairebé no hi som. ...

    Inspirades per la lectura de les “Soutinesques” de Rodrigo Cortés dels seus “Cuentos telúricos”. (2024).   1. Narcís Pensava que els anys no li passaven factura. Es veia bell i atractiu. Coquetejava amb totes. Volia ser desitjat i elles, enjogassades, s'hi divertien. Quan es va operar de cataractes, el mirall va fer que caigués del cavall.   2. Victorià La seva veu era de natural forta, greu i engolada. Era dominant encara que les seves paraules eren buides. Tots callaven i se'l miraven.   3. Màxim  Es creia tota una autoritat per interpretar i descriure la realitat. Sempre donava consells i deia el què calia fer. La gent, ja tipa, li va girar l'esquena. Decebut es va tancar en si mateix i ara s’ha perdut en el no res.   4. August Era de molt parlar i opinar i mai escoltar. Va ser així que quan li volien advertir que el perill era imminent i calia tocar el dos, no en va fer cabal i el tren li va passar pel damunt.   5. Llàtzer N’es...

  El juliol del 77, quan el seu fill només tenia 5 anys, aprofitant que havia de supervisar unes suposades obres a Rio de Janeiro va decidir deixar-ho tot i quedar-s’hi a viure. Ho havia de fer. O escapar o afrontar el risc del deute impossible de les seves partides de pòquer. No gosava explicar-ho a la seva dona, sabia que mai el perdonaria. Fugir era l’opció encara que li dolia especialment pel seu fill. I així va ser. A Rio va tallar tota la comunicació amb la seva dona i el fet de que els seus pares fossin ja morts de feia temps, i ell fos fill únic, facilitava la desconnexió.   Hostatjat en una pensió barata, no li va ser difícil trobar feina de cambrer en un dels xiringuitos de Copacabana; però en un any de treballar-hi ja en va tenir prou. Era jove i el cos li demanava oblidar. El cuquet d’experimentar una vida nova va fer que s’unís a un grup de hippies que feien vida a prop de la platja. I amb ells ho va provar tot: marihuana, coca, també  ayahuasca, i tan de...

(Escoltant el piano de Felisberto Hernández, músic i escriptor uruguaià) Fatigat, arribes a casa i no hi ha ningú. Les maletes descansen al rebedor com dos testimonis muts del teu viatge. Tot és silenci i només el tic-tac del rellotge t'acompanya. Mentre esperes que la teva dona arribi, et disposes a fer l’esforç de desconnectar de tot allò que has vist i que tan et pesa. Et treus les sabates, poses la ràdio, sona un piano que penses que t'ajudarà, i et deixes caure al sofà de les teves dolces migdiades. La música de cadència lenta i melangiosa t’atrapa i, en contra de la teva voluntat, et porta de nou al tros de món on has estat; perceps la melodia com si t’arrossegués en tota la seva tristesa. Veus de nou les barraques de llauna, fusta i fang, arrenglerades sota la pluja. I els ulls de la gent que hi viu: homes que seuen i fumen i no es parlen; ulls blancs i lànguids en cares fosques; rostres de desesperança i dolor. Veus també munts de gent que camina per carreteres i ...