SLUM

(Escoltant el piano de Felisberto Hernández, músic i escriptor uruguaià)

Fatigat, arribes a casa i no hi ha ningú. Les maletes descansen al rebedor com dos testimonis muts del teu viatge. Tot és silenci i només el tic-tac del rellotge t'acompanya. Mentre esperes que la teva dona arribi, et disposes a fer l’esforç de desconnectar de tot allò que has vist i que tan et pesa.

Et treus les sabates, poses la ràdio, sona un piano que penses que t'ajudarà, i et deixes caure al sofà de les teves dolces migdiades.

La música de cadència lenta i melangiosa t’atrapa i, en contra de la teva voluntat, et porta de nou al tros de món on has estat; perceps la melodia com si t’arrossegués en tota la seva tristesa.

Veus de nou les barraques de llauna, fusta i fang, arrenglerades sota la pluja. I els ulls de la gent que hi viu: homes que seuen i fumen i no es parlen; ulls blancs i lànguids en cares fosques; rostres de desesperança i dolor. Veus també munts de gent que camina per carreteres i camins enfangats aguantant impertorbables la constant pluja fina. Dones que carreguen paquets i farcells damunt del cap i caminen ben dretes i decidides, algunes amb criaturers penjades a les seves esquenes; dones i joves adolescents envoltats de gossos famèlics; i també, pels voltants, cabres de mena minúscula i gallines esquifides aparentment sense amo. Files i files de gent que camina i es troba a les entrades perifèriques de la ciutat. Tot són barraques on la gent hi fa vida, la majoria amb caixons i fustes al seu davant que fan de taulells per la venda i intercanvi dels productes que s’hi exposen: fruita i verdures, botelles d’aigua mineral (no hi ha aigua pública potable), i una gran diversitat d’altres productes com xancles de goma, roba de vestir de colors llampants, bates, camises, samarretes, i pantalons de tota mida. I la gent circula atapeïda pels vorals de la carretera i crida mostrant amb vehemència els seus productes. T’ho mires encuriosit i pateixes pels moviments imprevistos dels que es posen just al davant del vehicle que et porta, obligant al conductor a alentir la marxa. En el vidre de la finestra veus cares que s’apilen i et miren i et demanen que obris, et volen vendre o preguntar alguna cosa; aconsellat, saps que no et convé mirar-los a la cara ni respondre a les seves demandes. El conductor impertèrrit segueix conduint i tu no tens més opció que fer una mirada distreta i inexpressiva.

I arribeu a la gran ciutat de cases de formigó i fang cuit a la vista, mal mantingudes, i arrebossats que es despengen, moltes amb porxos de modest aiguavés suportat per pretensioses columnes. I balcons sense barana i finestres sense vidres...i tot plegat ple de la floridura enfosquida per la humitat permanent de l’estació de les pluges. Allà hi fa vida la gent, i s’hi apila, i no hi falten les paradetes muntades de venda i buscar-se la vida.

I tots els carrers de baixada, com un caos organitzat, convergint en el barri baix del port de la ciutat atapeït de petites barques de pesca. Un laberint de carrers estrets, corriols de desaigua, un gran bullidor de gent que hi malviu; carrers flanquejats per un continu de barraques mínimes i de nou les caixes i fustes amb fruita i verdura diversa i també peix fumat, potes, colls i pedrers de gallina, i per tot arreu, i tan a prop, deixalles i escombraries pudents! I barraques sense portes, algunes amb cortines, i amb infants desnodrits que et miren, ulls innocents, i també joves i vells de semblant malaltís i gent amputada per guerres recents...

I el laberint de carrers fa pendent. I nosaltres baixem i baixem escortats pel personal de l’ONG que ens acompanya. I a tocar del port hi veus tanta misèria concentrada! I el cor et fa un daltabaix. Antres de pena on en el mateix espai conviuen el món de la droga i la prostitució. Joves demacrats de mirada inexpressiva, alguns només pell i os, boques desdentades, i noies jovenetes de mirada trista, i cara pintada. I encara més avall, a tocar de l’aigua, veus el gran canal que arreplega l'aigua de la pluja que es barreja amb les aigües brutes de la ciutat, un gran abocador amb gent ensabonant-s'hi i altres que s’hi renten la roba...i en un pedrís del canal, una visió inesperada: una truja immensa que jeu de costat mostrant impúdicament el seu ventre inflat; la seva immensa carnalitat rosa i bruta, com la màxima expressió de tot allò que estàs veient. Una ciutat que, oh ironia!, va ser fundada amb antics esclaus alliberats.

Les notes de piano de melodia trista, s’intercalen ara amb compassos rítmics de tonalitat greu i ascendent, i la indignació et domina i, fora de tu, ja no sents el teu cos.

I la música ara afluixa lentament i es torna calma i tranqui-la i, a poc a poc, et deixes portar fins que finalment, deixondit, et disposes a sobreposar-te. Respires profundament i et concentres en el món ordenat que és el teu. La teva casa és confortable. T’aixecaràs del sofà, et dutxaràs amb aigua calenta, et posaràs el pijama, suau i ben plegat, i a la immaculada cuina, trobaràs la nevera plena i exultant de netedat.

Tanques la ràdio i sents la teva dona que obra la porta i, des del rebedor, veient les maletes et crida. Que bé! Ja ets aquí! Et ve a trobar i et fa una abraçada tot dient: com t’enyorava Josep. Apa ! Que bé que t’ho deus haver passat. Vinga va! Vull que m’ho expliquis tot.