CONVERSA A LA PALETA

A la paleta, el Blau, el Vermell i el Grog esperen que l’artista mallorquí els hi enfonsi pinzells, rasquetes i altres estris per barrejar-los i empastar-los a la tela on un cap demoníac de nas llarg i punxegut, dibuixat amb carbonet, espera pacient.

Vermell: I què farà ara aquest? Com ens barrejarà? No ho veig clar, aquest cap no m’acaba d’agradar, em recorda un dimoni. Que lluny estem dels vells temps quan homes tan diferents com Rembrandt, Caravaggio, Mondrian i tants altres ens feien brillar i avui som admirats arreu del món.  

Groc:: O quan Van Gogh, el meu preferit, ens barrejava amb una passió que gairebé cremava el llenç. Fins i tot Picasso i Dalí jugaven amb nosaltres com si fóssim alquímia pura!

Blau: Ostres Van Gogh. Amb ell he viscut moments de glòria. Però ara… No sé. Sembla que molts dels artistes més reconeguts passin de nosaltres. Mireu per exemple Ai Weiwei: treballa amb materials potents, contundents, i en grans espais, però nosaltres gairebé no hi som. O mireu Olafur Eliasson: fa meravelles amb llum, gel en espais immersius… però nosaltres? Quedem reduïts a una presència subtil, gairebé accidental, o inexistent. 

Groc: No dic que no siguin brillants. Sembla que la gràcia del seu art és inseparable de la paraula que l’acompanya, però trobo a faltar aquell joc directe, aquella confiança que tenien en nosaltres per crear emoció, profunditat, imatges memorables.

Vermell: Potser és només una etapa. L’art canvia, es transforma. Potser algun dia tornaran a nosaltres.

Blau: Jo mantinc l’esperança. Mireu aquest home d'ara, amb quina profunditat es mira al mirall i ara la tela amb la cara tot just esbossada. Quina semblança! Diria que es proposa fer un autoretrat.

Unes hores després Blau, Vermell i Grog, es miren i aproven satisfets l’obra de l'artista. Vermell n'està especialment orgullós, però Blau i Grog no se'n ressenten. Saben que arribarà el seu moment. Els tres intueixen que amb aquest home que tenen al davant seguiran lluint a les galeries i museus d’arreu del món per molts i molts anys. Amen.

Comentaris

  1. Flor Iñigo23 de novembre del 2025, a les 10:24

    davant de la meva ignorància pictòrica prefereixo el que els meus ulls entenen. La meva ment ja és una altra cosa alguns quadres, alguna cosa em diuen en llenguatge abstracte clar!

    ResponElimina
  2. ramon23 de novembre del 2025, a les 12:49

    Bon comentari. El subscric.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'ESPERA

Imatge
(fotografia de Cartier-Bresson) El sol ja s'amaga rere el cel de núvols enteranyinats. La casa, en la seva simplicitat, parets blanques i sense finestres, és indiferent a l'home i la seva absència.   I també ho són les noves àmfores i gibrells quina bellesa contrasta amb la vellúria dels testos abandonats i plantes mortes.  Però el gat, el gos i l'ocell, les úniques criatures que ara l'habiten, viuen i senten, cadascun a la seva manera, el silenci del moment, i p erceben la tensió de la rutina trencada. El gat, immòbil i pacient, observa atent el gos que ja no pot amb la seva ànima. Les moltes corregudes, anades i tornades, per rebre l’amo dalt del carro tirat per la mula vella, han estat debades. Avui, els seus lladrucs de benvinguda han estat substituïts per gemecs planyívols de tristesa. Ara, decebut i cansat, amb la cua entre cames, l’animal gosa ullar l’interior prohibit de la casa. Voldria entrar i ensumar tots els racons i sentir l’olor de l’amo que enyora,...
Més informació

"EL RAPTE DE LA NINFA"

Imatge
  (El rapte de Prosèrpina, Bernini 1622) El sol il·luminava la plàcida vall de verd i flors, i l'aire suau bellugava en dansa lenta les branques dels arbres. Llums i ombres s'alternaven a les aigües quietes del llac. Jo, exultant i ajupida, era allà amb les mans humides de rosada, recollint les primers flors de la primavera per fer un gran ram a Ceres, la meva dolça i estimada mare. I de sobte va passar. La llum del cel es va apagar, i l’aire suau i càlid de la matinada va donar pas a ratxes impetuoses d'un vent fred i hostil que va enmudir la cridòria alegre dels ocells i el cant intens i rítmic de les cigales. I la terra va tremolar com un cos gegantesc que ha contingut el plor massa estona. I després d’un silenci espès, ell es va presentar i l'espai i el temps van deixar de ser. Tot va succeir en un instant, com un llamp fosc que no fa soroll. Ell em mirava, i els seus ulls ardents de desig eren com pous negres sense fons. I em va arrencar de la terra. Les ma...
Més informació

QUAN ELLA EM CRIDA

Imatge
  Quan ella em crida "Fosca? Fosca, vine cap aquí", jo hi corro embogida bellugant-me tota jo, la cua, el cap baix pendolant, i les orelles voleiant-me. Sempre  em crida per tocar-me, el cap, el coll, l'esquena, la panxa i l'entrecuix, els llocs que més m'agraden. I jo que m’hi poso bé. M'agrada com camina, com es mou, com em mira i com somriu. I sobretot m’agraden les seves mans, l'olor que fa, i m'agrada ensumar-la fins omplir-me ben endins, endins del tot, del seu aire.  Hi ha dies però que són diferents. Són dies tristos. No em crida per jugar ni per tocar-me. I es passa moltes hores estirada al llit i no diu res. A mi em posa molt trista, i quan la veig així, voldria jugar amb ella, però  ella no en té ganes. Només vol que estigui al seu costat acompanyant-la, però em vol quieta, molt quieta. A vegades, en els dies més tristos, em deixa fins i tot pujar al seu llit i estirar-me al seu costat. Aleshores la miro, no li trec els ulls de sobre, i quan...
Més informació