RELATS CURTS RAMON GALLIFA

  Els avis i la nena viuen junts. Els pares, enduts per la torrentada del 2005, havien mort quan la petita, xinesa adoptada, només tenia 2 anys.   Vivien en un poblet del Maresme en un pis de condicions precàries.   Primer pis. Escala molt estreta. Cuina, menjador, 2 dormitoris i bany. Tot de dimensions mínimes. Només destacava una finestra relativament gran que donava al carrer vell de la pujada.   Feia ja dues setmanes que l’avi estava malalt, greument malalt, i l’àvia, amb l’ajuda d’una assistenta social, en tenia cura tan bé com podia. Sabia però que l’home no se’n sortiria.   La nena, 5 anys, era la seva principal preocupació. Cóm viuria la mort de l’avi? Cóm l’afectaria? Què li hauria de dir?   I és la petita qui va prendre l’iniciativa.   - Iaia, què li passa a l’avi? Incòmoda respon: - Està molt malalt. - Es morirà? - No ho sé. Només deu ho sap. - No vull que es mori. Em fa pena – tota trista i somicant. L’àvia, acariciant...

  Després de la visita als pacients lleus, el Dr.Tarrés, director del centre, es va dirigir al grupet de joves llicenciats, amb les següents paraules:   Estimats col·legues, avui us vull   presentar un cas molt interessant que demostra que si bé la pèrdua de memòria extrema és greu i irreversible, sí que es pot procurar fer feliç als qui la pateixen. El pacient que ara visitarem, va ingressar per amnèsia progressiva. Tot va començar amb les conegudes petiteses: on són les claus, a on anava jo ara, com es diu aquell... fins que la cosa es va posar ben seriosa. Va començar a sortir de casa seva, com posseït pel diable i sense explicacions, i quan la seva família intentava aturar-lo amb paraules persuasives, ell no els reconeixia. A les primeres fugides la família va optar per seguir-lo a distància prudencial. L’home donava algunes voltes pel barri fins que s’aturava una bona estona a una plaça amb zona de jocs infantils i observava, sempre a distància, quiet i inifensiu, ...

A Modest l’havien despatxat de l'empresa on havia treballat tota la vida i dos anys després, ja amb 54, encara no havia trobat una nova feina. Desanimat i abandonat a la indolència, sovint bevia per oblidar i era generós amb les màquines escurabutxaques.   La dona l'havia plantat, els fills li havien girat l'esquena i d’amics ja no ni quedaven.  En el bar, on diàriament malgastava les hores davant d’ampolles buides de cervesa, tot fullejant el diari va llegir: es busquen voluntaris per un experiment de canvi d’identitat, es garanteix la total seguretat i la reversibilitat del canvi, condicions econòmiques molt interessants, per més informació bla, bla, bla.   Per què no intentar-ho? No hi perdria res i amb els diners que en pogués treure potser podria sortir del pou negre que veia ben a prop del seu costat.   I es va decidir però no volia una identitat inventada. Ell, un perdedor nat, volia ser un personatge guanyador. Un heroi vencedor de totes les batalles. Després...