ÈPICA DE VIURE

A Modest l’havien despatxat de l'empresa on havia treballat tota la vida i dos anys després, ja amb 54, encara no havia trobat una nova feina. Desanimat i abandonat a la indolència, sovint bevia per oblidar i era generós amb les màquines escurabutxaques. 

La dona l'havia plantat, els fills li havien girat l'esquena i d’amics ja no ni quedaven. 

En el bar, on diàriament malgastava les hores davant d’ampolles buides de cervesa, tot fullejant el diari va llegir: es busquen voluntaris per un experiment de canvi d’identitat, es garanteix la total seguretat i la reversibilitat del canvi, condicions econòmiques molt interessants, per més informació bla, bla, bla. 

Per què no intentar-ho? No hi perdria res i amb els diners que en pogués treure potser podria sortir del pou negre que veia ben a prop del seu costat. 

I es va decidir però no volia una identitat inventada. Ell, un perdedor nat, volia ser un personatge guanyador. Un heroi vencedor de totes les batalles. Després de molt rumiar, entre Hèrcules i Odisseu va preferir el segon. 

A la sala del quiròfan els neurocirurgians van buidar tots els records que havien conformat la seva vida de perdedor, i el van farcir amb el poema d’Homer i també de totes les seves interpretacions i múltiples variacions. 

Estirat de boca terrosa damunt l’arena de la platja, la remor lleugera de les onades i l’aire fresc que el bressava, el van despertar. Es va aixecar i amb un caminar cansat pel llarg viatge va dirigir les seves passes vacil·lants, cames de plom, cap uns murs de pedra blanca que envoltaven un palau de blocs monolítics de pedra picada, ple d’esquerdes, mig  cobert d’heures i ombres de la tarda. Esgotat i rendit, les forces li fallaven, va preferir primer descansar al peu de muralla. El va reconèixer aquell que el va acollir, curar les ferides mal tancades i alimentar? Dies, després, ja recuperat, es va dirigir a palau. A la gran portalada un gos moribund, era Argos?, el recordava. A la fredor de les sales buides mal il·luminades per torxes de llum mig apagada, una nova matança i sang l’esperava.  Ell era el rei. No els altres. 

I Penèlope, la reina, amb mirada recriminativa i trista l’esperava. Plors, retrets, penediment, abraçades i unes poques nits d’eufòria mal dissimulada. Ja no eren joves i Odisseu, derrotat, enyorava els anys de glòria: els deu anys de la guerra guanyada, l’excitació i l'olor de la sang vessada i la ciutat en flames i, sobretot enyorava el viatge de tornada, els set anys de les dolces nits i abraçades amb Calipso, la bella nimfa oceànida. 

I ara, sovint, a les nits d’insomni al costat de la ben adormida Penèlope, l’home surt del llit d’esquitllentes per escapar-se a la platja, i sota la pau de la celístia recordar les glòries passades. No sap però que Telèmac amb la complicitat de la reina han decidit que la seva hora és acabada. Antinous, viu i a la fosca, pacient espera. 

En el quiròfan, Modest es desperta. A poc a poc va comprenent que la seva vida és també una vida de lluita èpica, sense poeta que l'escrigui ni epopeia. A diferencia d’ Odisseu, li cal guanyar-la.