MILLOR AIXÒ QUE RES

 


Després de la visita als pacients lleus, el Dr.Tarrés, director del centre, es va dirigir al grupet de joves llicenciats, amb les següents paraules: 

Estimats col·legues, avui us vull  presentar un cas molt interessant que demostra que si bé la pèrdua de memòria és greu i irreversible, sí que es pot procurar fer feliç als qui la pateixen. El pacient que ara visitarem, va ingressar per amnèsia progressiva. Tot va començar amb les conegudes petiteses: on són les claus, a on anava jo ara, com es diu aquell... fins que la cosa es va posar ben seriosa. Va començar a sortir de casa seva, com posseït pel diable i sense explicacions, i quan la seva família intentava aturar-lo amb paraules persuasives, ell no els reconeixia i seguia obstinadament el seu camí. A les primeres fugides la família va optar per seguir-lo a distancia prudencial. L’home donava algunes voltes pel barri fins que s’aturava una bona estona a una plaça amb zona de jocs infantils i observava com els nens i nenes hi jugaven. Sempre a distància, quiet i inofensiu. I desprès, sorprenentment, sense intervenció de ningú, girava cua i tornava casa seva com si res hagués passat. En ser interrogat del perquè de les seves fugides, la resposta era sempre la mateixa: silenci i avergonyiment. I les fugides, ja de per si greus, s’alternaven amb dies en què no reconeixia la seva dona ni els seu fills, ni tampoc la majoria de la seva vida adulta però sí en canvi anècdotes de la seva infantesa. Quan la situació va esdevenir inaguantable van decidir ingressar-lo. 

I aquí el tenim. 

El Dr.Tarrés va obrir la porta de la petita saleta on estava el pacient. En el terra un escampall de joguines: un osset de peluix, un cavallet de cartró, una bicicleta de tres rodes, un zoo de miniatura...I l’home estava amagat rere unes cortines i plorant. En veure els visitants, va sortir del seu amagatall i ploriquejant i entretallant-se va dir: estava jugant a fet i amagar i ningú ve a descobrir-me, s’han oblidat de mi, no volen jugar amb mi. 

El Dr. Tarrés, amb cara de satisfacció, va fer una breu trucada. En menys d'un minut, una infermera, es presentar, va saludar dolçament al malalt, el va abraçar cantussejant, i li va fer 4 magarrufes. A continuació, asseguts a terra, es van posar a jugar plàcidament abstrets de les bates blanques que els rodejaven.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'ESPERA

Imatge
(fotografia de Cartier-Bresson) El sol ja s'amaga rere el cel de núvols enteranyinats. La casa, en la seva simplicitat, parets blanques i sense finestres, és indiferent a l'home i la seva absència.   I també ho són les noves àmfores i gibrells quina bellesa contrasta amb la vellúria dels testos abandonats i plantes mortes.  Però el gat, el gos i l'ocell, les úniques criatures que ara l'habiten, viuen i senten, cadascun a la seva manera, el silenci del moment, i p erceben la tensió de la rutina trencada. El gat, immòbil i pacient, observa atent el gos que ja no pot amb la seva ànima. Les moltes corregudes, anades i tornades, per rebre l’amo dalt del carro tirat per la mula vella, han estat debades. Avui, els seus lladrucs de benvinguda han estat substituïts per gemecs planyívols de tristesa. Ara, decebut i cansat, amb la cua entre cames, l’animal gosa ullar l’interior prohibit de la casa. Voldria entrar i ensumar tots els racons i sentir l’olor de l’amo que enyora,...
Més informació

QUAN ELLA EM CRIDA

Imatge
  Quan ella em crida "Fosca? Fosca, vine cap aquí", jo hi corro embogida bellugant-me tota jo, la cua, el cap baix pendolant, i les orelles voleiant-me. Sempre  em crida per tocar-me, el cap, el coll, l'esquena, la panxa i l'entrecuix, els llocs que més m'agraden. I jo que m’hi poso bé. M'agrada com camina, com es mou, com em mira i com somriu. I sobretot m’agraden les seves mans, l'olor que fa, i m'agrada ensumar-la fins omplir-me ben endins, endins del tot, del seu aire.  Hi ha dies però que són diferents. Són dies tristos. No em crida per jugar ni per tocar-me. I es passa moltes hores estirada al llit i no diu res. A mi em posa molt trista, i quan la veig així, voldria jugar amb ella, però  ella no en té ganes. Només vol que estigui al seu costat acompanyant-la, però em vol quieta, molt quieta. A vegades, en els dies més tristos, em deixa fins i tot pujar al seu llit i estirar-me al seu costat. Aleshores la miro, no li trec els ulls de sobre, i quan...
Més informació

"EL RAPTE DE LA NINFA"

Imatge
  (El rapte de Prosèrpina, Bernini 1622) El sol il·luminava la plàcida vall de verd i flors, i l'aire suau bellugava en dansa lenta les branques dels arbres. Llums i ombres s'alternaven a les aigües quietes del llac. Jo, exultant i ajupida, era allà amb les mans humides de rosada, recollint les primers flors de la primavera per fer un gran ram a Ceres, la meva dolça i estimada mare. I de sobte va passar. La llum del cel es va apagar, i l’aire suau i càlid de la matinada va donar pas a ratxes impetuoses d'un vent fred i hostil que va enmudir la cridòria alegre dels ocells i el cant intens i rítmic de les cigales. I la terra va tremolar com un cos gegantesc que ha contingut el plor massa estona. I després d’un silenci espès, ell es va presentar i l'espai i el temps van deixar de ser. Tot va succeir en un instant, com un llamp fosc que no fa soroll. Ell em mirava, i els seus ulls ardents de desig eren com pous negres sense fons. I em va arrencar de la terra. Les ma...
Més informació