RELATS CURTS RAMON GALLIFA

L’Hipòlit malvivia a precari en el terrat del carrer de la Pujada 33, en una mena de construcció minúscula, poc sòlida, construïda sense llicència municipal. Era de sostre baix, d’uralita, i no feia més de 20 metres quadrats. L’habitacle, si és que se’n podia dir així, tenia dues habitacions. A la petita, sense finestra, hi dormia. Només hi tenia un matalàs i un orinal que quan calia buidava directament al desaigua del terrat. Feia vida, si d’allò se’n podia dir vida, a l’altre habitació. Tot el que hi havia era una simple caixa de fusta, que feia de taula, una cadira vella de boga, un parell de capses de cartró amb roba entaforada, i una galleda per les restes del menjar que arreplegava de les deixalles del mercat. De dia, l’habitació, en prou feines s’il·luminava amb la llum del sol que es colava per una finestreta de vidre esquerdat reforçat amb cinta adhesiva,   i de nit l’Hipòlit feia servir les cues d’espelma que el capellà de la parròquia tenia a bé proporcionar-li...

  NO ES RAZONABLE   --- No es razonable—dijo con voz baja y grave. --- No es razonable—repitió levantando un poco la voz y ladeando la cabeza evitando la mirada de su hermano. --- ¿Por qué lo dices? --preguntó este inquieto, casi en un susurro. --- No podemos esperar  a que él muera. Yo ya no quiero comer más carne de perro—afirmó mirándole ahora directamente, sin pestañear---.Después vomito y es peor. Debemos escapar ahora que todavía nos quedan fuerzas La conversación siguió en voz muy baja como si temieran que sus palabras llegasen a su padre que parecía dormitar en el cuarto oscuro. --- ¿Se dará cuenta si escapamos?—dijo el segundo con temor y cara de espanto.  ---No. No si lo hacemos cuando él duerma profundamente. Ocasiones habrá. Y no temas. El viejo ya no tiene fuerzas para nada. Se pasa el día en el cuartucho durmiendo, apenas se levanta, y cuando está despierto solo sabe rezar a la espera de un milagro.    ---Pe…pero es nuestro pad...

Dilluns, 14  Per fi dormen. Estic rebentada. Amb els nens tota la setmana serà dur. He sentit com s'aixecava del llit, a les 5, procurant no fer soroll i he fet veure que dormia. No m’ha besat com no fa últimament. Poc desprès he sentit el lleu cop de porta de quan marxava i he maldormit fins 2/4 de 7. He despertat els nens. I vinga! En marxa! Un vas de llet, prepareu les carteres, aquí teniu els entrepans, a rentar cara i mans, pentinar i vestir. He passat la tarda a la residència dels pares per fer-los companyia, els hi devia. I desprès, com cada dia: recollir els nens a l’escola, amb la bossa del berenar, acompanyar-los al bàsquet als Lluïsos i, finalment, cap a casa. Dutxa, vigilar que facin els deures, 15 minuts de pantalla, sopar i dormir. Són les 12 i en Ferran encara no m’ha dit res. Ni una trucada, ni un missatge. No és estrany i ja res em sorprèn. He de dormir. Avui amb una pastilla sencera.   Dimarts, 15 Després de l’escola els hi he posat la tele perquè em de...