"DIARI DE CANVI"

Dilluns, 14 

Per fi dormen. Estic rebentada. Amb els nens tota la setmana serà dur. He sentit com s'aixecava del llit, a les 5, procurant no fer soroll i he fet veure que dormia. No m’ha besat com no fa últimament. Poc desprès he sentit el lleu cop de porta de quan marxava i he maldormit fins 2/4 de 7. He despertat els nens. I vinga! En marxa! Un vas de llet, prepareu les carteres, aquí teniu els entrepans, a rentar cara i mans, pentinar i vestir. He passat la tarda a la residència dels pares per fer-los companyia, els hi devia. I desprès, com cada dia: recollir els nens a l’escola, amb la bossa del berenar, acompanyar-los al bàsquet als Lluïsos i, finalment, cap a casa. Dutxa, vigilar que facin els deures, 15 minuts de pantalla, sopar i dormir. Són les 12 i en Ferran encara no m’ha dit res. Ni una trucada, ni un missatge. No és estrany i ja res em sorprèn. He de dormir. Avui amb una pastilla sencera. 

Dimarts, 15

Després de l’escola els hi he posat la tele perquè em deixin tranqui-la una bona estona. Em cal reflexionar. He trucat diverses vegades a la Clara per parlar i dir-li que no em veig amb ànims de fer l’escapadeta que havíem previst a la Roca Village. La meva millor amiga, amiga de l’ànima, no contesta. És estrany.  En Ferran ha llegit el meu whatsup de migdia i no em diu res. Sempre igual, a la seva. Potser més tard en sabré alguna cosa.

Els nens dormen i agafo el diari de nou. Per fi m’ha escrit. Que està molt atrafegat amb uns clients, que els ha de portar a sopar i que estigui tranquil·la, i apa! M’envia un parell de petonets.   

La Clara no respon a les meves trucades ni llegeix els meus missatges. No ho entenc, tan sol·licita com és sempre. 

Dimecres, 16

En Ferran m’ha trucat. Parlava molt de pressa, amb fort soroll de fons, i veu estranya. Diu que s’ha de quedar tota la setmana a Bilbao fins diumenge tarda. Que el seu cap l’ha trucat i es reunirà amb ell per no sé quines històries d’un client molt important. Crec que m’amaga alguna cosa. Com que la Clara no em contestava he anat a casa seva. Tenia problemes amb el mòbil. Quan li he explicat el meu trasbals, m’ha abraçat i jo he plorat sobre les seves espatlles com una bleda. Hem estat juntes una bona estona i li he deixat la brusa tota xopa. El seu cos tou em donava confort. Confort i vergonya alhora. Quin trasbals !

Dijous, 17

Són les 8 del matí, i mentre els nens esmorzaven, he vist una perduda d’en Ferran d’ahir nit. No penso tornar-li la trucada. La Clara també m’ha enviat un missatge que m’ha deixat tocada. Textualment diu: Ens hem de veure. No pots estar sola. Juntes com ahir. Una abraçada. He llegit el missatge unes quantes vegades. 

Dissabte, 19

Ahir no vaig escriure. Encara estic nerviosa però exultant alhora. Potser hauria de plorar però no puc. Al contrari. Sé que mai més hauré de suportar el tros de quòniam, egoista i narcís del meu marit. Si vol una dona sotmesa, una dona que li rigui les seves suposades gràcies, el seu suposat enginy, que se la busqui. Aquesta ja no seré jo. Ahir nit vaig deixar els nens amb la canguro i vaig estar amb la Clara. Ara sé que serem més que amigues i que la meva vida farà un tomb. Serem amants. Sí, amants. Em preocupa el futur. ¿Com ho explicaré als nens i com s’ho prendran? A les 12 tinc cita amb l’advocat. 

Diumenge, 20

En Ferran arribarà a última hora de la tarda. Sé exactament què li haig de dir, de quina manera i els propers passos a fer. Però tinc por. La Clara m’ha proposat fer-me costat quan ell arribi. Li he dit que és millor que no. Ho haig d’afrontar tota sola. Demà tinc cita amb la psicòloga per parlar dels nens i de mi. De com refer la meva vida.