RELATS CURTS RAMON GALLIFA

Inspirat en "Cançó de la plana" i "Nosaltres en la nit" de Kent Haruf. És divendres tarda d’un llarg i calorós dia d’agost. Després d’una setmana dura de treball a la granja, passa per casa seva, es dutxa, es posa la camisa blanca, texans negres, botes altes enllustrades i se’n va al bar del poble com sol fer tots els divendres. Amb la segona cervesa a la mà observa, des de la barra del bar, la dona que seu a la taula del fons. Ja fa un parell de mesos que la té ullada. És la nova infermera que treballa al dispensari. La sap de tracte i mirada dolça, i li agrada l’elegància continguda dels seus moviments. I sap també que viu sola en un dels apartaments nous al final del carrer gran. Avui la seva amiga no l’acompanya.   I pren una decisió: deixa el got a la barra, estira el coll,  i procurant caminar esmorteint el picar de les botes en el terra de fusta, es dirigeix a la taula de la dona.  Ella se’l mira interrogativa i amb cara amable. L’home  estossega abans de p...

  L’home observa la banyera plena d’aigua calenta fumejant. Deixa a terra una ampolla de whisky oberta i una navalla d’afaitar ben afilada. Es despulla del tot i, a poc a poc, es fica dins l’aigua fins quedar ben estirat amb el cap enfora. Sense esperar massa, treu el braç dret de la banyera i agafa l’ampolla de whisky i en fa un parell de glops ben llargs. L’efecte de l’alcohol no tarda gaire en manifestar-se, ja fa hores que no menja. La lassitud que sent per tot el cos és tan forta que té temptacions de deixar-se anar, però no és aquesta la manera que ha decidit acabar. Amb esforç, es redreça una mica i agafa l’ampolla de nou i fa un parell de glops més. Al cap d’una estona se sent ja en disposició. Torna l’ampolla fora de la banyera, i palpant el terra agafa la navalla. Al mateix temps aixeca el braç esquerra i es mira les venes de la munyeca, tanca el puny ben fort, fins que les venes li queden ben marcades; sense vacil·lar gaire es fa un tall ben net i, en pocs segons, l’aigu...

  El renillar del cavalls i el grinyolar del carros que venen de la  vinya; els veremaires, atrafegats i suosos, traginant portadores; el ritme pausat constant i silenciós dels que trepitgen el raïm, fred i relliscós, un massatge pels peus; els renecs dels encarregats d’apurar la premsada i el cruixir del fustam; la separació de la brisa, pellofa de rapa, i segona premsada; el munt de brisa seca preparada per fer-ne esperit de vi; la preparació de les bótes, l’encesa del sofre, i l’eliminació de les mares; i l'olor del most vermell vinós i la seva dolçor, el most que ens tenyia la boca i encenia les galtes quan, ben amagats, jugàvem i despertàvem la possibilitat de futures transgressions.

  Ens vam casar més aviat del que tocava. Érem molt  joves i, en un dels freqüents atacs passionals, no havíem estat prou cautelosos.   Els 2 primers mesos del nen els vam passar a casa de la mare de la meva estimada Cristina, doncs el xalet de les Ginesteres, que el meu pare ens havia deixat, encara estava en obres. Però ens hi vam traslladar abans d'hora, abans del que hauria estat prudent. Volíem demostrar que malgrat la nostra joventut ens podíem espavilar solets, ser independents. Faltava encara canviar les finestres i la porta del porxo, res tancava bé doncs la fusta dels marcs era de mala qualitat i ja envellida, però no ens importava, era setembre i encara no havia arribat el canvi de temps.   Però no va ser així. Aquell any va ser excepcional. Les pluges i el vent eren freqüents, i les calefaccions de les cases i les llars de foc es van haver d'engegar molt aviat; la gent semblava no voler treure’s de sobre els seus jerseis de llana, i les sandàlies i ...