QUE DIFÍCIL

 

Ens vam casar més aviat del que tocava. Érem molt  joves i, en un dels freqüents atacs passionals, no havíem estat prou cautelosos. 

Els 2 primers mesos del nen els vam passar a casa de la mare de la meva estimada Cristina, doncs el xalet de les Ginesteres, que el meu pare ens havia deixat, encara estava en obres.

Però ens hi vam traslladar abans d'hora, abans del que hauria estat prudent. Volíem demostrar que malgrat la nostra joventut ens podíem espavilar solets, ser independents. Faltava encara canviar les finestres i la porta del porxo, res tancava bé doncs la fusta dels marcs era de mala qualitat i ja envellida, però no ens importava, era setembre i encara no havia arribat el canvi de temps. 

Però no va ser així. Aquell any va ser excepcional. Les pluges i el vent eren freqüents, i les calefaccions de les cases i les llars de foc es van haver d'engegar molt aviat; la gent semblava no voler treure’s de sobre els seus jerseis de llana, i les sandàlies i shorts d’agost van donar pas als pantalons llargs i calçat robust propis de la tardor.  

I és així que recordo aquell dia. 

En Guillem ja camina però és un nen difícil.  Sempre que pot salta del llit i li he hagut de col·locar una xarxa per evitar mals majors. Ell intenta fer forat entre els nusos i saltar; he de nuar bé, no vull que prengui mal. Són dies difícils i el temps no acompanya. De nou és tardor avançada, el vent és fred i plou sovint. El bitxo, sí, és un bitxo, ha passat el dia plorant, amb xiscles aguts, i no ha volgut menjar res, i la febre no remet. Aprofitem la petita pausa de tranquil·litat, que sembla concedir-nos, per descansar una mica mentre esperem neguitosos l’arribada del metge. Seiem davant la llar de foc amb posat seriós, tensos i abatuts. Un fort cop de vent fa petar una de les finestres mal tancades, i fulles dels arbres, sorprenenentment tardorenques, entren i voleien dins la casa. I mentre la Cristina es precipita per tancar-la, jo, inquiet, m’aixeco i vaig directament a l’habitació del nen. No hi és. Ha saltat del llit. El busco i me’l trobo a l’habitació dels llibres, enfilat perillosament a la lleixa més alta. No obra la boca i veig els seus ulls molt oberts que em miren fixament.  

I desperto amarat de suor. I la Cristina em diu. Però Manel, què passa ara? Ja hi tornem? Què és aquest somiqueig? No pares de bellugar i no em deixes dormir i no puc més. Dintre d’una hora en Guillem voldrà que li doni el pit. I jo ja n'estic cansada. Sento que és com si em xuclés la vida, i t'ho he de dir: no m'agrada com em mira! No m'agraden els seus ulls. I ara, la meva Cris, plorant desconsoladament em diu: Veig aluna cosa quan em mira que no m'agrada. M'espanta. I penso que potser...potser no l'hauríem d'haver tingut. I amb aquestes paraules el cor em salta i tinc un espasme. I ara sí. Em pessigo. Estic despert. M'aixeco d'una revolada i entro directament a l'habitació del nen. 

En Guilem dorm plàcidament, li toco el front i la carona, no té febre. Ple de tendresa li faig un petó amb molta cura per no despertar-lo però ell obre els ulls. Els té molt oberts. Em mira i somriu. De nou els tanca i continua dormint. Com me l'estimo! Quin angelet! Quin malson més estúpid!

Demà compraré 6 roses vermelles per la Cristina.