"VERMELL VINÓS"

 


El renillar del cavalls i el grinyolar del carros que venen de la  vinya; els veremaires, atrafegats i suosos, traginant portadores; el ritme pausat constant i silenciós dels que trepitgen el raïm, fred i relliscós, un massatge pels peus; els renecs dels encarregats d’apurar la premsada i el cruixir del fustam; la separació de la brisa, pellofa de rapa, i segona premsada; el munt de brisa seca preparada per fer-ne esperit de vi; la preparació de les bótes, l’encesa del sofre, i l’eliminació de les mares; i l'olor del most vermell vinós i la seva dolçor, el most que ens tenyia la boca i encenia les galtes quan, ben amagats, jugàvem i despertàvem la possibilitat de futures transgressions.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'ESPERA

Imatge
(fotografia de Cartier-Bresson) El sol ja s'amaga rere el cel de núvols enteranyinats. La casa, en la seva simplicitat, parets blanques i sense finestres, és indiferent a l'home i la seva absència.   I també ho són les noves àmfores i gibrells quina bellesa contrasta amb la vellúria dels testos abandonats i plantes mortes.  Però el gat, el gos i l'ocell, les úniques criatures que ara l'habiten, viuen i senten, cadascun a la seva manera, el silenci del moment, i p erceben la tensió de la rutina trencada. El gat, immòbil i pacient, observa atent el gos que ja no pot amb la seva ànima. Les moltes corregudes, anades i tornades, per rebre l’amo dalt del carro tirat per la mula vella, han estat debades. Avui, els seus lladrucs de benvinguda han estat substituïts per gemecs planyívols de tristesa. Ara, decebut i cansat, amb la cua entre cames, l’animal gosa ullar l’interior prohibit de la casa. Voldria entrar i ensumar tots els racons i sentir l’olor de l’amo que enyora,...
Més informació

"EL RAPTE DE LA NINFA"

Imatge
  (El rapte de Prosèrpina, Bernini 1622) El sol il·luminava la plàcida vall de verd i flors, i l'aire suau bellugava en dansa lenta les branques dels arbres. Llums i ombres s'alternaven a les aigües quietes del llac. Jo, exultant i ajupida, era allà amb les mans humides de rosada, recollint les primers flors de la primavera per fer un gran ram a Ceres, la meva dolça i estimada mare. I de sobte va passar. La llum del cel es va apagar, i l’aire suau i càlid de la matinada va donar pas a ratxes impetuoses d'un vent fred i hostil que va enmudir la cridòria alegre dels ocells i el cant intens i rítmic de les cigales. I la terra va tremolar com un cos gegantesc que ha contingut el plor massa estona. I després d’un silenci espès, ell es va presentar i l'espai i el temps van deixar de ser. Tot va succeir en un instant, com un llamp fosc que no fa soroll. Ell em mirava, i els seus ulls ardents de desig eren com pous negres sense fons. I em va arrencar de la terra. Les ma...
Més informació

QUAN ELLA EM CRIDA

Imatge
  Quan ella em crida "Fosca? Fosca, vine cap aquí", jo hi corro embogida bellugant-me tota jo, la cua, el cap baix pendolant, i les orelles voleiant-me. Sempre  em crida per tocar-me, el cap, el coll, l'esquena, la panxa i l'entrecuix, els llocs que més m'agraden. I jo que m’hi poso bé. M'agrada com camina, com es mou, com em mira i com somriu. I sobretot m’agraden les seves mans, l'olor que fa, i m'agrada ensumar-la fins omplir-me ben endins, endins del tot, del seu aire.  Hi ha dies però que són diferents. Són dies tristos. No em crida per jugar ni per tocar-me. I es passa moltes hores estirada al llit i no diu res. A mi em posa molt trista, i quan la veig així, voldria jugar amb ella, però  ella no en té ganes. Només vol que estigui al seu costat acompanyant-la, però em vol quieta, molt quieta. A vegades, en els dies més tristos, em deixa fins i tot pujar al seu llit i estirar-me al seu costat. Aleshores la miro, no li trec els ulls de sobre, i quan...
Més informació