UNA NIT PER OBLIDAR

 

És el principi de l’hivern i el terra del carrer és brut de fulles mortes i relliscós, la pluja fina no ha parat en tot el dia. Com moltes nits l'home, que de nou ha begut massa, arriba a casa seva i es posa les mans a les butxaques per buscar les claus i obrir la porta. Per uns moments pensa que potser se les ha deixat dins del pis i no sap ben bé què haurà de fer. Finalment, després de palpar nerviosament totes les butxaques, les troba a l'interior  de l'impermeable. Obre la porta, puja a l’ascensor, i s’atura en el segon pis. Desprès d’errar diverses vagades amb el joc de claus, entra a casa seva on ningú l'espera. 

L’home deixa caure a terra la jaqueta impermeable, i es dirigeix precipitadament al lavabo. Orina, els pantalons ja mullats, i beu aigua de l’aixeta a morro. A continuació se’n va directe al seu dormitori, i sense despullar-se ni treure’s les sabates brutes i mullades, s'aboca rendit damunt del llit sense fer. 

Sonen uns cops de porta fortíssims. Somia? No. Això és real. Ressacós i amb el cos adolorit, li costa acceptar que els cops són reals. Té la temptació d’ignorar-los, algú ja mirarà què cony passa. Mira el mòbil. Són 2/4 d' 2 i tot just estava en la primera fase del són. Merda! Sent que ara plou intensament i que també trona, recorda que han anunciat llevantada. Els cops deixen ara de sentir-se i pensa que s’hauria de descalçar i treure’s la roba per intentar dormir, o agafarà una calipàndria de les grosses, i que demà serà un altre dia. Però de nou els cops sonen i encara són més forts. Com si algú piqués amb les mans una de les portes de l’escala. Lo primer que li passa pel cap és que segurament serà un dels expats del 4at 1a, que tornant de gresca o borratxo perdut, s'ha deixat les claus i pica perquè li obrin la porta. Però sigui qui sigui que pica, és massa fort. Fins i tot sembla que els cops puguin descalçar el marc de la porta, o rebentar-la. Hi ha de fer alguna cosa. Sense encendre el llum de l'habitació, s’aixeca amb molta voluntat i esforç, i espia des de la finestra la part de l'escala que es deixa mirar, les portes primeres i els seus replans. Però no veu res. Només sent la pluja torrencial que ara cau de manera ensordidora contra la claraboia de l'escala, acompanyada de llamps i trons. La llum parpelleja i amenaça de nou apagada general. 

Els cops són ara tan forts i consistents que es fan sentir per damunt del soroll del temporal. Surt dels dormitori i per l'espill de la porta intenta veure alguna cosa. No veu res. I si piquen a la porta de la veïna de dalt? Deu està més que espantada, i no només ella, també ell i els demés veïns de l'escala, tots gent gran fora dels nois del 4at 1a. Intenta dominar la por i amb molta cautela decideix sortir a mirar. Per sort encara porta les sabates posades, tot i que desagradablement xopes, i va vestit. Obre la porta amb sigil, surt del pis i des de la barana del replà intenta observar tot el que la posició permet, des del vestibul de l'entrada, a nivell de carrer, fins la claraboia de dalt de tot. Els cops, just quan ell ha sortit, han parat. No veu res i té el presentiment, que uns ulls l'oberven. Es retira de la barana arranant-se a la porta de l'ascensor per no ser vist. El segons s'allarguen, i de nou els cops. Què pretenen? Només sent el soroll diluvial i el de les goteres de la claraboia contra el terra de l'entrada. Ha de conservar la calma. Té mals presentiments i tem que algú li pugui fer mal. Decideix que serà millor recular, ficar-se a casa seva i tancar amb doble clau. 

Però abans de la retirada, la claror encegadora d'un llamp seguit d'un tro sec i potent, el paralitza. La llum se'n va i deixa l'escala a les fosques. La porta del carrer, de fusta massissa i reforçada, s’obra sobtadament amb gran terrabastall, i un cop de vent tanca la porta del seu pis. 

Un calfred li recorra l'espinada. Es troba sol al replà i no veu res. No pot entrar a casa seva, ha oblidat agafar les claus. Intenta controlar-se i es diu a si mateix que haurà de pujar a les palpentes els 12 graons que el distancien del pis de la veïna i demanar-li refugi. Però la dona es posa a xisclar, histèrica, demanant socors. Tot d'una veu llums de llanternes de moviments sobtats que il·luminen intensament l’escala, passes de botes pesants que s'apressen pujant, i crits forts que no entén. 

I és en cosa de no res que es troba contra el terra fred, immobilitzat per uns genolls que li enfonsen dolorosament l’esquena i braços poderosos com barres de ferro. 

Amb sang a la cara i emmanillat sap que haurà de donar moltes explicacions.