AMOR A LA PLANA

Inspirat en "Cançó de la plana" i "Nosaltres en la nit" de Kent Haruf.

És divendres tarda d’un llarg i calorós dia d’agost. Després d’una setmana dura de treball a la granja, passa per casa seva, es dutxa, es posa la camisa blanca, texans negres, botes altes enllustrades i se’n va al bar del poble com sol fer tots els divendres. Amb la segona cervesa a la mà observa, des de la barra del bar, la dona que seu a la taula del fons. Ja fa un parell de mesos que la té ullada. És la nova infermera que treballa al dispensari. La sap de tracte i mirada dolça, i li agrada l’elegància continguda dels seus moviments. I sap també que viu sola en un dels apartaments nous al final del carrer gran. Avui la seva amiga no l’acompanya.  

I pren una decisió: deixa el got a la barra, estira el coll,  i procurant caminar esmorteint el picar de les botes en el terra de fusta, es dirigeix a la taula de la dona. 

Ella se’l mira interrogativa i amb cara amable. L’home estossega abans de parlar, intentant fer veu clara encara que li surt una mica impostada.  

- Em permets acompanyar-te?

I maldestre i sense pensar-s'ho gaire afegeix:

- Et convido, pago jo.

- Hola. I com és? Què celebres?---, contesta complaguda.

- Doncs mira, et volia conèixer. La gent parla molt bé de la feina que fas al dispensari. Puc seure?

- Sí, home sí. Pots seure. Et tinc vist però no sé ni el teu nom ni a què et dediques.

- Perdona el meu atreviment---, li diu encara dret---Em dic Joan Bardera, soc vidu sense fills, i soc pagès i ramader.

- Seu, seu. Ja pots seure. I jo em dic Carme, Carme Espona. Ja ho deus saber.

- Et volia preguntar, primer de tot, com és que has vingut a aquest poble al mig de no res a treballar. Però…abans, què vols prendre?

- Lo mateix que tu.

- Demanaré una cervesa.

- Jo també prendré cervesa. I el perquè d'aquest poble és una mica llarg. Te’n puc parlar.

Ell demana un parell de cerveses ben fresques, que el cambrer no tarda en servir. Ja relaxats, parlen durant una llarga mitja hora abstrets del soroll i fum del local fins que ell crida al cambrer i paga. S’aixequen i surten. Caminen lentament, un a prop de l’altre. Parlen fluixet. És el capvespre  i, a la seva esquena, el sol de ponent  tenyeix el cel de vermell i projecta les seves llargues ombres al seu davant: ombres que se superposen, ombres fusionades, però ombres amb llum d’un futur il·lusionant.

S’agafen de les mans i caminen en direcció a camp obert.