RELATS CURTS RAMON GALLIFA

  T’he escollit perquè sé que ets un home lleial, d'una lleialtat a prova de bomba, i el millor professional en la teva especialitat. Mira. Seré molt directe. Tenim un problema i un problema gros, molt gros, d’extrema gravetat. I tu l’hauràs de solucionar. Però abans de continuar et vull dir que aquesta trobada que estem tenint mai l’hem tingut i, el que parlarem, és d’absoluta confidencialitat. I no pateixis, sé que tots tenim les nostres flaqueses però jo t’ajudaré perquè les teves no ens juguin una mala passada i et facin fer un pas en fals. Però  repeteixo et tinc confiança. Molta confiança i no caldrà que t’ajudi en el cas quasi bé impossible, que les coses no et surtin bé.   I de què t'estic parlant? Doncs del nostre líder. Un líder escollit pels motius que tots sabem però que la seva elecció ha estat un gran error. Un error que si no hi fem res en contra, ens portarà a tots al desastre. Ja no és solsament que s’hagi fet vell, que també, sinó que és d’una inc...

  Quan ella em crida "Fosca? Fosca, vine cap aquí", jo hi corro embogida bellugant-me tota jo, la cua, el cap baix pendolant, i les orelles voleiant-me. Sempre  em crida per tocar-me, el cap, el coll, l'esquena, la panxa i l'entrecuix, els llocs que més m'agraden. I jo que m’hi poso bé. M'agrada com camina, com es mou, com em mira i com somriu. I sobretot m’agraden les seves mans, l'olor que fa, i m'agrada ensumar-la fins omplir-me ben endins, del tot, del seu aire.  Hi ha dies però que són diferents. Són dies tristos. No em crida per jugar ni per tocar-me. I es passa moltes hores estirada al llit i no diu res. A mi em posa molt trista, i quan la veig així, voldria jugar amb ella, però  ella no en té ganes. Només vol que estigui al seu costat acompanyant-la, però em vol quieta, molt quieta. A vegades, en els dies més tristos, em deixa fins i tot pujar al seu llit i estirar-me al seu costat. Aleshores la miro, no li trec els ulls de sobre, i quan fa aqu...

El hermano menor se sintió aliviado cuando supo que no sería él quien mataría a su padre, la suerte le habia librado. De tocarle sabía que le habría faltado el coraje y la fuerza suficiente para asestar el golpe certero y contundente necesario. Recordaba con horror lo que ocurría con los conejos.   Sí. Comprendía bien los argumentos de su hermano y compartía la decisión tomada: antes que el hambre les matara debían huir y escapar, buscarse la vida, però cargando con el padre medio muerto no llegarían nunca a ninguna parte. Matarle de un golpe seco sería en el fondo un acto compasivo; le evitarían la muerte de hambre infinitamente más dolorosa.   Cuando el hermano mayor se sintió ya preparado, él se excusó y optó por salir fuera de la casa, le horrorizaba   la idea de presenciar el horrible momento. Se refugiaría bajo la higuera, en la oscuridad de la noche, escuchando el susurro del viento en las ramas del viejo árbol, el canto intermitente de algún pájaro nocturn...

Les autoritats locals donaven llibertat absoluta. Tothom podia decidir i triar segons els seus gustos i interessos. Insistien  que era a fi de bé i tothom havia de reconèixer i agrair que la llibertat individual fos absolutament respectada.  Es podia escollir entre llargues, de toc elegant, o curtes per facilitar la llibertat de moviments, amb solapes amples o estretes, amb cinturó o sense, amb més o menys butxaques, simple o doble botonada, i amb o sense xarreteres. I per acabar-ho d’arrodonir, la possibilitat de colors era infinita: vermell, verd, groc…amb estampats de flors, amb animalets, o qualsevol altre motiu decoratiu, també zebrades, simulant pell de tigre o lleopard...en definitiva qualsevol color o combinació de colors fora dels clàssics i avorrits, marrons, grisos i beixs de tota la vida.   Però com sempre hi han els insatisfets i els desagraïts. N’hi ha a tot arreu. Es preguntaven ¿I per què no un tabard? ¿O un abric de cashemire? ¿O un Laden?. Però l’autor...

  Aristopoulos, amb la mirada extraviada i pas vacil·lant, va entrar a la biblioteca decidit a resoldre el seu neguit persistent. ¿Per què la humanitat és tan desgraciada?   En el racó de Religions i Mites, va llegir de nou en el Llibre I d’ Apol.lodor. Cronos, el déu del temps, fill d’Urà i pare de Zeus, no li queia bé. El veia com el responsable de tots els mals. Una passat ple de guerres, crueltat, misèria i fam...i perspectives de futur més que magres; funestes: més guerres, més violència i més destrucció. Tant de bo, pensava, el temps fos una il·lusió i tot plegat un malson d’un deu bromista, juganer i malvat.   Estava decidit: Cronos era el culpable. Enardit per la seva clarividència, es va veure a si mateix liderant la rebel·lió contra ell. Zeus que temia a Cronos, devorador dels seus germans, segur que se l’escoltaria. I sí. Se’l va escoltar i el va ajudar. Va forçar l’exili de Cronos a l’Hades i el temps es va aturar. No més guerres, no més fam, no més misèri...