GAVARDILÀNDIA

Les autoritats locals donaven llibertat absoluta. Tothom podia decidir i triar segons els seus gustos i interessos. Insistien que era a fi de bé i tothom havia de reconèixer i agrair que la llibertat individual fos absolutament respectada. 

Es podia escollir entre llargues, de toc elegant, o curtes per facilitar la llibertat de moviments, amb solapes amples o estretes, amb cinturó o sense, amb més o menys butxaques, simple o doble botonada, i amb o sense xarreteres. I per acabar-ho d’arrodonir, la possibilitat de colors era infinita: vermell, verd, groc…amb estampats de flors, amb animalets, o qualsevol altre motiu decoratiu, també zebrades, simulant pell de tigre o lleopard...en definitiva qualsevol color o combinació de colors fora dels clàssics i avorrits, marrons, grisos i beixs de tota la vida. 

Però com sempre hi han els insatisfets i els desagraïts. N’hi ha a tot arreu. Es preguntaven ¿I per què no un tabard? ¿O un abric de cashemire? ¿O un Laden?. Però l’autoritat era contundent i no cedia. El President sabia el que realment convenia a la gent. Amb les seves indicacions, afirmava sense discussió possible, es garantia l’abric, la protecció contra la pluja i la humitat. Totes les opcions eren possibles, de gran comoditat, qualitat immillorable i preu molt raonable.  

Però la Internacional d’Insatisfets no parava. En reunions clandestines els líders cridaven a la revolta. Alguns fins i tot gosaven suggerir que la fàbrica era propietat de les famílies i amics dels membres del govern. Calia manifestar-se sense por i protestar amb energia a favor d’ampliar la llibertat d’escollir. 

I just el dia que el President tot cofoi celebrava els 100 primers dies de la seva presidència, a la immensa plaça de la seu governamental, milers i milers de manifestants van fer acte de presència. Cridaven eslògans revolucionaris de l’estil “Volem més llibertat d’escollir”, “Volem dur abrics de llana”, “Visca el cotó”, “A baix el dictat de la tirania”, etc. I pancartes amb xaiets de llana ben dibuixats, i tabards de tots colors, i Ladens blaus i verds, i jaquetes i abrics de plomes i tota mena de parques, i també xandalls i dessuadores amb caputxa i sense caputxa,  i un no parar d’altres possibilitats. 

Quan els manifestants més agosarats es van apropar perillosament a la tribuna presidencial la policia va haver d’intervenir amb gran contundència. Després dels primers cops de porra repartits a dojo van haver de dispersar les multituds amb aigua a pressió. El President, engavanyat amb la seva gran gavardina llarga de color beix que sempre portava descordada, ell creia que ressaltava la seva virilitat, amb cara de pomes agres i un somriure maquiavèl·lic va dir a aquells que encara el podien escoltar: “Imbècils. Si no fos per les gavardines, ara estarien ben xops”. “M’haurien de fer un monument i llepar-me el...” 

El President no va poder acabar la frase. El cordó policial va ser desbordat i la guàrdia personal se’l va haver d’endur cuita-corrents. 

Els enemics de Gavardilàndia es fregaven les mans. Sabien que era el principi del final d’anys i anys de domini imperial. Aviat serien ells serien els nous amos del món.