RELATS CURTS RAMON GALLIFA

  Una parella jove, entre vint-i-cinc i trenta anys, caminen suosos muntanya amunt, precedits per la guia, també jove, bona coneixedora de la muntanya.   Tenen la intenció d'arribar  ben d'hora, abans de migdia,  als llacs de Carançà, no sigui que la foscor els agafi de tornada.   La primavera ja ha fos la neu del camí, i el pas que duen, tot i la pujada, és ferm i decidit. El coll de Nous Creus es deixa entreveure entre les breus estones de sol i boira. L’ascens costerut fa que a la noia jove, que va tercera, poc acostumada a la muntanya, amb la respiració forçada, li costi seguir el pas que marca la guia al capdavant de l’enfilada. Ella, però, vol quedar bé amb l’home que l’acompanya i fa el cor fort. Fa poc que l’ha conegut, han sortit un parell de caps de setmana i, exultant, n’està penjada.   Arribats al punt més alt de la collada, per on comença la pendent que porta als llacs, el sol ja ha trencat la boira i escalfa l’aire. S’aturen una vegada m...

  Subscric plenament el pròleg de Mercé Rodoreda a Mirall Trencat  (1974).     Escric perquè m’agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que soc...I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m’ha fet molta por. I jo, amb la meva desmesura, dic que escriure m’ajuda també a: Posar ordre, en el meu cap emboirat, idees i pensaments. En un món tan ple de soroll i novetats, sovint   inquietants, si no em centro, caic en el parany del rumiar mental inútil i paralitzant. En passen tantes de coses que ens distreuen! Líders del món que es barallen i es contradiuen dia sí i dia també, guerres i violència arreu, fam i misèria. I amenaces de futur: IA, manipulació genètica, apocalipsi nuclear, canvi climàtic...i tot se’m fa present, em neg...

I com més estona hi tenia clavada la vista i més forçat em sentia a abaixar els ulls, més incomprensible em semblava. (*)   Les coses van anar així.   Aquell dia va ser molt especial. Només l’havia vist tres vegades i ja em tenia fascinat. Baixava per les escales de la sala de lectura i jo, que seia a la taula dels diaris, la podia contemplar en tota la seva plenitud. Baixava lentament, no sé si per no entrebancar-se i fer una caiguda espectacular, o bé sabent que jo la mirava per damunt del diari que no llegia. Portava un vestit negre de cos sencer sense mànigues ni cinturó, coll alt sense solapes, que ressaltava la seva esplèndida figura. Em tenia molt pendent, abduït, i jo, reconec que no em guiava la raó, la volia i estava decidit a seguir-la. Era més gran que jo però m’importava una merda, em tenia boig i la seguiria fins allà on em portés encara que fos a les mateixes portes de l’infern.   Va sortir de la biblioteca, i en el corredor que dona al carrer Girona,...