DECEPCIÓ DOBLE

I com més estona hi tenia clavada la vista i més forçat em sentia a abaixar els ulls, més incomprensible em semblava.(*) 

Les coses van anar així. 

Aquell dia va ser molt especial. Només l’havia vist tres vegades i ja em tenia fascinat. Baixava per les escales de la sala de lectura i jo, que seia a la taula dels diaris, la podia contemplar en tota la seva plenitud. Baixava lentament, no sé si per no entrebancar-se i fer una caiguda espectacular, o bé sabent que jo la mirava per damunt del diari que no llegia. Portava un vestit negre de cos sencer sense mànigues ni cinturó, coll alt sense solapes, que ressaltava la seva esplèndida figura. Em tenia molt pendent, abduït, i jo, reconec que no em guiava la raó, la volia i estava decidit a seguir-la. Era més gran que jo però m’importava una merda, em tenia boig i la seguiria fins allà on em portés encara que fos a les mateixes portes de l’infern. 

Va sortir de la biblioteca, i en el corredor que dona al carrer Girona, es va desfer la cua de cavall deixant anar uns lluents cabells negres que li queien suament per l’esquena fins la cintura. Repicant orgullosament els seus botins negres contra l’empedrat va encaminar-se a Gran Via avall. A la ma dreta portava despreocupadament un bolso menut de color gris amb penjolls dringadissos de metall daurat, i a l’esquerra un fulard de color blanc il·lustrat amb punts brillants també daurats. Jo la seguia a una distància prudencial, no fos que m’ullés. Hauria d'interrompre el seguiment i jo volia allargar el temps tant com pugués. Preferia esperar a no sé exactament què.  

Va creuar Gran Via i entre Casp i Ausiàs Marc, en un vist i no vist, va fer mutis. No se la veia per enlloc. Potser vivia en aquella zona i havia entrat a casa seva, o potser havia entrat en algun bar o restaurant per trobar-se amb algú. En aquell tros de carrer tot eren edificis residencials excepte un bar de copes poc il·luminat. Vaig intuir que hi podria haver entrat. Amb molta cautela, em vaig aturar just davant del local fent com si estigués pendent del mòbil. Vaig arribar a veure el seu interior. A l’esquerra, a la barra de servei, hi havia un cambrer netejant el taulell; a la seva esquena un gran mirall reflectia una renglera d’ampolles amb tota mena de begudes alcohòliques. Just a la dreta de l’entrada hi havia una màquina expenedora de tabac; encara que jo no fumava tenia l’excusa perfecta. Vaig entrar i em vaig entretenir simulant que mirava com ho havia de fer per comprar un paquet de cigarretes. Vaig fer com que no tenia canvi i vaig entregar al cambrer un bitllet de 50€. Mentre ell anava a la caixa registradora, en el mirall de les begudes alcohòliques, vaig observar detingudament l’interior del local. Ella era allà i no em podia veure. Seia en una taula del fons donant-me l'esquena. Parlava animadament amb un home del qui no li veia la cara. Quan el cambrer em va donar les monedes pel tabac, li vaig demanar una cervesa per tal d’allargar tan com pogués el temps d’observació des d'aquella posició de privilegi. Mentre esperava que em servís la beguda, vaig tornar a mirar la parella a través de la imatge del mirall. Ara s’abraçaven i es besaven com ho fan els amants. 

El cor se’m va glaçar i l'ànim encendre. Coneixia molt bé aquell home. Massa bé. I com més me'l mirava i remirava més estrany i incomprensible em semblava el que veia i voldria no haver vist mai. Em sentia encès de ràbia, vergonya i humiliació. 

Com et deia, tenia la vista clavada en el que veia i alhora no volia mirar. No ho comprenia. Sempre havia pensat que els meus pares s’estimaven. Tot pura comèdia i ara, desprès del que veia, jo no sabia què hauria de dir, o no dir, a la meva mare. Una cosa era segura: amb el meu pare les coses ja mai més no anirien bé. 

D’altra banda he de reconèixer que la meva actitud d’aquella tarda, seguint aquella donota, també em feia veure que jo no soc gaire diferent del meu pare. 

(*) Última frase de la pàgina 25 d’Austerlitz, W.G. Sebald, (2003), trad. Anna Soler Horta, Fláneur (2018).